Cada vegada que em poso davant d’un full en blanc, sense cap intenció premeditada d’escriure sobre un tema en concret, una mena de vertigen m’envaeix, com aquell que es troba a la vora d’un penya-segat que t’atrau irremeiablement vers el desconegut.
És una sensació inquietant però, alhora, engrescadora, per tot allò que representa d’aventura i de misteri, com qui està a punt de descobrir en la immensitat del seu llac de pau interior, una novetat tant oculta com poc coneguda. L’efecte de descobrir dins teu novetats desconegudes, és un dels efectes més engrescadors, quan de forma conscient intentem assolir el nostre cabal de saviesa interior.
Ho hem dit manta vegada: dins nostre hi podem trobar respostes a totes les preguntes de la nostra existència que ens puguem plantejar. Això que ens sorprèn cada vegada que ho sentim, es va convertint en una obvietat, cada vegada més creïble, que fonamenta la idea que formem part d’un tot indestriable, on tots i cadascun de nosaltres hi tenim el nostre paper, únic i intransferible.
Des de la consciència de que tots formem part d’una única família, cauen automàticament, sense cap mena de sentit, totes les idees de separació. Tot allò que ens allunya, deixa de ser un obstacle, quan ens adonem que, en realitat, ens complementa. La complementarietat allunya els antagonismes de patac i, tot d’una, prenem consciència que mai més podrem sentir-nos indiferents respecte a qualsevol altre ésser humà.
Aquest descobriment, obre de bat a bat la porta del goig etern, de la sensació de sentir-se protegits en tot moment, en la seguretat que mai no estem sols i que podem confiar absolutament en un univers que ens sosté, a la falda d’aquell que ens ha creat, ens estima amb bogeria i ens agombola pels camins lleugers de la pau interior.
Tot el nostre camí és equilibri, quan no ens resistim a la força del creador. Tota resistència és sofriment, tota manca d’acceptació és sofriment, tota desconfiança és sofriment. Deixar-se fluir, acceptar la realitat i confiar plenament en el procés de la vida són claus si volem gaudir del regal de l’existència en questa dimensió, on hi som, bàsicament, per estimar i ser agraïts.
Som éssers afortunats, sigui quina sigui la nostra condició actual. Siguin quines siguin les nostres circumstàncies, només pel fet de compartir aquesta dimensió, se’ns atorga la possibilitat d’enriquir-nos amb tots i cadascun dels éssers que comparteixen la creació amb nosaltres.Res no és endebades, tot té sentit quan observem la vida des de la consciència d’unitat. Unitat que es fa palesa quan n’hi ha dos o tres de reunits en el seu nom, i Ell és enmig nostre (Mt 18,20).
