Les cigales són fresques per naturalesa, tothom ho sap. Al país de les cigales, doncs, com podeu imaginar tot era una festa, de dia i de nit, cada jorn de l’any sortien de tronc, fins a l’albada, i dormien tot el dia per recuperar forces. Totes eren treballadores del col·lectiu i unes i altres es tapaven les vergonyes per la seva pròpia improductivitat. -Si volem passar-ho bé, no tenim pas temps per treballar-, deien.
En canvi, al país del costat, la terra de les formigues, hi havia sempre un tragí monumental. Totes passaven el dia amunt i avall, treballant per omplir el rebost. Treballaven amb una eficàcia indiscutible i acomplien els seus objectius amb escreix. Això si, miraven de reüll al país veí, per la seva manca d’activitat productiva. Ho feien per enveja? No. Ho feien perquè de tant en tant les cigales feien una incursió de nit al país de les formigues, amb premeditació i traïdoria, per pispar menjar. Així elles podien continuar de festa i alimentar-se sense fer cap esforç.
Aquesta situació feia una eternitat que es perllongava, fins al punt que les cigales, amb tota la barra del món, pràcticament deixaven sense menjar a les pobres formigues. -Som cornudes i paguem el beure– deien elles. N’estaven tan fartes que no podien més, i un bon dia, aquelles més emprenyades van decidir organitzar una votació popular per construir una tanca insalvable entre ambdós països.
Les cigales, en assabentar-se’n, es van posar en peu de guerra. -No podeu fer-ho- deien, -les lleis no ho permeten-. Però les formigues van fer com si sentissin ploure i van tirar endavant el seu projecte. Les cigales s’adonaren del perill de la separació, -No podrem menjar- deien, i van passar a l’ofensiva. Van enviar un exèrcit de polls a fer por.
Però les formigues estaven resoltes a aconseguir el seu objectiu i van fer la consulta, i més de la meitat d’elles hi va participar, mentre els polls, ai las!, les estossinaven a cops. Però van guanyar i estaven boges de contentes.
Les cigales, però, no estaven disposades ni a perdre la manduca, ni a posar-se a treballar, i obraren totes les males arts hagudes i per haver per evitar que les formigues se sortissin amb la seva. Crearen divisió entre elles i decapitaren les líders de primera línia.
Les formigues, decebudes i desil·lusionades, van abaixar el cap i tornaren a la feina. -Tant se val, després de tants anys no ve d’uns quants més- deien. Però, malgrat les aparences, tot havia canviat. Elles sabien que ho havien fet i, el més important, que a dreta llei havien guanyat. I malgrat el regust amarg d’una aparent derrota, intuïen la dolcesa d’una victòria futura.La moral d’aquesta història rau a guardar-se de tenir a la vora persones que s’aprofitin de nosaltres, fent realitat allò de “més val sol que mal acompanyat” i, alhora, procurar sempre no ser una rèmora per res ni per ningú.
