Les persones de la nostra societat, en general, salvant honroses excepcions, tenim un problema: el costum d’omplir el silenci amb paraules buides. Si ens fixem en les nostres converses, amb la família, els amics i coneguts, i intentem fer-ne un resum, ens adonarem que de contingut interessant, poquet; d’experiències personals, poquetes; domina el parlar per parlar, tant ens fa el contingut, la qüestió, moltes vegades, és tenir la raó i la darrera paraula, simplement per emmascarar un silenci que ens fa contactar amb nosaltres mateixos i que, per això, ens incomoda.
Si ampliem el focus de la nostra mirada, i ens fixem en els mitjans de comunicació, salvant les distàncies, trobarem una cosa semblant: una amb infinitat de tertúlies, amb la mateixa buidor, i un grapat de programes per distreure, per omplir el temps, no fos que el silenci ens envaís i ens trobéssim amb nosaltres mateixos.
Curiosament no sentireu cap discussió sobre física quàntica, ciències exactes o química molecular, a no ser que sigui un físic, un matemàtic o bé un químic. Ara bé, sobre religió i política, per exemple, tots ens hi veiem en cor. Tots discutim sobre les bondats i maldats de la política actual, però molt pocs hem destinat una estona de la nostra vida a fer un servei voluntari a la nostra societat. Tots gosem a judicar les diferents opcions religioses, sense tenir un coneixement profund dels seus fonaments.
I és que, certament, el silenci pot incomodar, i parlar per parlar és gratuït i normalment no té conseqüències. Ara bé, si tenim en compte que el silenci és l’element indispensable per tenir una bona relació amb nosaltres mateixos, perquè ens permet conèixer-nos i, coneixent-nos, acceptar-nos tal com som, convindrem que ens ho hem muntat molt malament per aconseguir aquest objectiu.
La nostra és una societat sorollosa per excel·lència i, aquesta fressa ambiental ha contaminat el nostre pensament convertint-lo en el nostre xerraire interior, que no fa altra cosa que augmentar la remor que hem de suportar.
Sense una bona relació amb nosaltres mateixos, la relació amb els altres només pot ser tòxica, perquè l’absència de la pròpia acceptació ens aboca, sempre, a les lluites de poder, en l’intent d’amagar aspectes de nosaltres mateixos que no ens agraden amb la intenció de guanyar l’acceptació aliena.D’aquí ve la importància de la meditació, que no és altra cosa que la recerca tossuda d’un espai de silenci exterior, que ens permeti retrobar el silenci interior i relacionar-nos amb la nostra veritable essència, que rau en un racó de la nostra consciència. Només quan contactem amb nosaltres mateixos, ens fem u amb la creació i això ens permet relacionar-nos des de l’acceptació, la veritat, la bondat, l’amor. Les nostres relacions passen del blanc i negre al color lluminós, que tot ho aclareix i tot ho vivifica. Som éssers de llum i aquesta llum és dins nostre. Quan contactem amb la nostra llum ens unim a tot l’univers en una dansa d’amor infinit i indescriptible.
