I a la bandolera hi duia la primavera el 20 de març. Joan Manuel Serrat.
El temps del calendari ens recorda, amb una puntualitat tossuda que res no es manté estable, sinó en canvi constant. Així podem veure com, després de la fredor letàrgica de l’hivern, que ens convida a la immobilitat i al recolliment, la segueix una explosió de vida en tots els sentits. La primavera és la renaixença de tot allò que és viu, que es disposa a desvetllar-se després d’un període de descans.
De totes les estacions de l’any, la primavera és la que més ens convida a l’esperança, perquè ens mostra l’enorme capacitat de la natura i de tots els éssers vius per renéixer de les cendres com l’au fènix. I l’esperança és indispensable per afrontar els temps que ens ha tocat viure. Temps marcats en gran mesura per l’enfrontament i la violència verbal i no verbal, a la que ens tenen acostumats tant una classe molt determinada de polítics com els mitjans de desinformació massiva que s’encarreguen de portar-nos a casa, a tota hora, amplificats pels innombrables tertulians que cobren per barallar-se en públic.
Per l’esperança, però, sabem del cert que aquells que fan més soroll no són pas la majoria, sinó aquells pocs que criden més i que tenen accés als mitjans de comunicació. Sortosament, al marge d’allò que els mitjans ens volen fer creure que és la normalitat, hi ha un munt de persones amb un criteri exquisit que senten repugnància per aquells comportaments que, amb l’objectiu d’aconseguir interessos particulars, posen en perill la convivència dels pobles emmetzinant les relacions personals entre ciutadans i escampant el virus de la por per mantenir el poble controlat.
I és l’esperança que ens fa viure convençuts que l’evolució de la humanitat en direcció a un món millor no passa només, per sort, per l’acció de la classe política o els mitjans de comunicació, sinó que depèn en gran mesura de l’evolució de consciència de cada un dels éssers humans que en formem part.
Un món millor depèn, en gran mesura, de totes les llavors de respecte i de no violència que cada un de nosaltres faci germinar en el camí de la seva vida i de la d’aquells que ens l’envolten
No esperem que les solucions vinguin de l’exterior i comencem per pacificar els nostres pensaments i la nostra manera de relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb els altres. Així, de mica en mica, serem capaços d’aconseguir que el nostre conreu particular d’harmonia i de pau es fongui amb els conreus veïns, fins aconseguir entre tots el conreu de l’amor.En aquesta primavera, nou inici de la vida, comprometem-nos amb la bondat, la veritat i l’amor i esdevenim abanderats del nou món que només serà possible en la mesura del nostre compromís personal i intransferible i visquem esperançats.
