No som éssers aïllats els uns dels altres, sinó que estem interconnectats amb tot i amb tothom. La nostra naturalesa primordial necessita d’aquesta connexió, d’aquesta unitat, per poder gaudir i compartir la nostra essència, que és l’amor.
Podríem dir que estimar és, doncs, la nostra comesa principal en aquest tram de vida eterna que compartim aquí i ara. Per tant, per poder viure amb plenitud, és imprescindible que tot el nostre ésser visqui plenament el moment present.
Ahir ja s’ha exhaurit i demà encara no existeix. Aquí i ara és l’únic espai i temps en que podem introduir canvis en la nostra vida. Passat i futur són elements temporals que fugen del nostre control i que no ens han de fer perdre ni un instant d’aquest present meravellós que es mostra contínuament davant nostre.
Us recordo, però, una dada molt important: el nostre cos viu sempre el present. És la part de la nostra persona capaç de fer-nos tocar de peus a terra i, alhora, de permetre’ns el gaudi i la felicitat. El sol d’ahir ha deixat d’escalfar-nos i el de demà encara ha de sortir. El sol d’avui és el què ens permet sentir a la pell la seva calidesa i la seva benaurança. Fixar l’atenció en el cos és, doncs, l’eina infal·lible per ancorar-nos en el present, i no deixar-nos endur per les fal·làcies de la ment.
Per aconseguir, doncs, viure plenament la vida, ens cal reeducar la nostre ment perquè no ens distregui d’allò que és real i autèntic. Instant rere instant s’escolen inexorablement i només tenen validesa aquells instants que hem viscut amb consciència plena.
Amb la meditació, poc a poc, la nostra ment va aturant el seu cabal de pensaments i pren consciència del cos. Així, cos i ment esdevenen una única realitat, fet indispensable si volem que la nostra vida adquireixi el sentit per al qual hem estat creats.
Aprendre a meditar pot fer-se feixuc, al principi, perquè la ment es resisteix a deixar de ser la protagonista de la nostra història, però, poc a poc, amb una tossuderia persistent, aconseguirem que es vagi rendint a l’evidència de què la nostra voluntat és fer-la passar a segon terme.
Meditem en la confiança que, tard o d’hora, aconseguirem aturar el remolí de pensaments i guanyem la capacitat d’unir-nos a un Tot de pau, d’amor i felicitat immenses.Quan això succeeix la nostra persona s’insereix en la cadència de l’univers, ens connectem amb l’energia primordial i el nostre ésser s’equilibra i batega al compàs de la creació. És quan la nostra vida té sentit. És quan som capaços d’endevinar el motiu de la nostra existència. És quan totes les fronteres físiques es dissolen i entrem en la dansa meravellosa de l’eternitat.
