La nostra ment pot enterbolir la nostra visió de la realitat. Conèixer aquest fet és una dada molt important quan estem disposats a créixer en profunditat. Mentre no tinguem consciència clara de les interferències ocasionades per la nostra ment, no serem capaços de desenvolupar-nos ni de viure amb plenitud.
La nostra percepció del present i de la realitat depèn del nivell de connexió o desconnexió entre el nostre cos i la nostra ment. El cos és la part de nosaltres mateixos que viu sempre en el present, el cos sempre és aquí i ara. La ment, en canvi, té la capacitat de moure’s en el temps i l’espai, amb tota facilitat. Això, que ben administrat és una riquesa, esdevé un gran problema en el moment que la ment s’escapa del nostre control i es converteix en protagonista absoluta de la nostra vida.
Quan la ment està desconnectada del cos perdem de vista la informació que ens arriba a través dels sentits. Podem estar davant d’una bella posta de sol i no adonar-nos-en, podem estar amb algú que ens parla i no escoltar-lo, podem no recordar allò que hem fet fa cinc minuts, podem no saber allò que vàrem menjar ahir per dinar, podem anar pel carrer i no veure algú que ens saluda.
Quan la ment està connectada al cos som capaços de percebre la vida. Podem delectar-nos davant d’un paisatge meravellós, gaudir escoltant una bella melodia, encisar-nos per una menja saborosa, fruir amb un aroma exquisit, sentir l’escalfor del sol a la pell i escoltar activament aquells que ens envolten.
Només en la mesura que siguem capaços d’augmentar el temps de connexió entre el nostre cos i la nostra ment, podrem aconseguir nivells de benestar cada vegada més alts, que ens permetin viure amb plenament el present. Diríem, doncs, que la clau de volta rau a ser u amb un mateix, que el nostre ésser no estigui dividit, sinó que cadascuna de les seves parts remin en la mateixa direcció.
La reeducació de la ment és un procés que requereix temps i grans dosis de paciència amb nosaltres mateixos. Reeducar sempre és una mica més feixuc que educar, perquè implica l’abandonament d’uns models de conducta que ens limiten, per tal de poder-ne adquirir de nous que ens beneficien.El primer que cal fer, és prendre consciència dels moments de desconnexió entre la nostra ment i el nostre cos. Cada vegada que detectem una situació d’aquest tipus, cal que immediatament aturem la nostra activitat, tanquem els ulls i ens posem a observar el nostre cos. Posar l’atenció en la nostra respiració, per exemple, és una bona manera de fer-ho. Així, amb persistència i tossuderia, i sense enfadar-nos amb nosaltres mateixos cada vegada que ens tornem a trobar desconnectats, poc a poc, farem que el temps de desconnexió vagi minvant, millorant el nostre estat i guanyant la capacitat de ser plenament conscients de nosaltres mateixos i de tot allò que ens envolta. Només des d’aquesta unitat interior, podem ser u amb l’univers, la nostra màxima aspiració.
