Les coses van. Per a uns van bé, per a d’altres, no tant, i per a uns tercers, van fatal. Són aquelles respostes de: bé, anar fent o un desastre, que ens surten automàticament i espontània, i que tenen més a veure amb nosaltres mateixos que amb allò que qualifiquem. I és que la qualificació dels esdeveniments depèn sempre de l’observador, del seu estat d’ànim, de les seves conviccions, de si ha dormit poc, de si està malalt, del dia que hagi tingut, …
Això vol dir que d’opinions sobre qualsevol cosa n’hi ha tantes com observadors i no serveix de ben res aquell costum que sovint ens abelleix de voler convèncer l’adversari de que la veritat la tenim nosaltres, perquè el que és segur és que la nostra percepció és diferent i, davant d’això, hauríem d’exercitar l’acceptació i el respecte.
Acceptació i respecte que no volen dir combregar amb rodes de molí, sinó que signifiquen tocar de peus a terra i ser conscients dels diferents punts de vista que constitueixen el nostre valor com a col·lectiu..
Si les nostres respostes són una conseqüència del nostre estat, examinar-les ens permet conèixer la nostra visió del món, instant a instant. Saber on s’està ancorant la nostra vida, si en la visió del got mig ple o del got mig buit.
Aquest autoconeixement ens ajuda a adonar-nos i gaudir d’estats d’ànim plaents, però també prendre consciència de quan la nostra energia es troba a la part baixa de l’espectre i cal fer quelcom per no rebolcar-se en el desànim i en la desesperació.
Podem viure, doncs, des de la inconsciència. Aquesta opció presenta un perill: creure que estem sols en aquest món i viure d’esquena a l’existència dels altres, descartant el respecte i l’acceptació de tot allò que tenim per aliè, i impedint-nos viure el present amb tota la seva plenitud.
L’alternativa, la via de la consciència, ens permet descobrir tot allò que ens envolta com a part de nosaltres mateixos, convertint cada instant en únic i irrepetible, perquè ens obliga a reconèixer-nos com a part d’un tot indestriable, on tots, sense excepció, hi aportem els nostres dons que es complementen a la perfecció amb els del conjunt. Així, doncs, la consciència ens serveix sempre per augmentar les nostres capacitats d’acceptació i de respecte per l’altre, imprescindibles ambdues si volem ajudar a crear un món millor, i, alhora, tenir el punt de vista de la nostra intimitat més íntima, per saber entomar totes les responsabilitats que ens pertoquen, sense esquitxar ningú. El nostre poder personal rau en la tria de l’opció que ens convé com a éssers humans, en benefici de tota la creació. Del grau d’encert de la nostra tria, en dependrà el nostre gaudi personal i la nostra aportació a un món necessitat de consciència col·lectiva per assolir la justícia indispensable.
