Les festes havien passat i una boira freda, humida i densa omplia l’ambient. Al davant, un any per estrenar oferint generós totes les possibilitats. Res no impedia res. Les limitacions eren només a les ments i als mitjans de comunicació que restaven buits del més mínim vestigi d’il·lusió, i s’entossudien a pronosticar el pitjor futur possible, alimentant totes les pors d’un món ja prou cansat de males notícies.
Els homes de bona voluntat, que havien tingut la precaució de guardar un feix d’esperança sota la rajola, es disposaven a extraure’n la substància necessària per no ser enduts per la mala maror ambiental. Els pessimistes de professió gesticulaven enfollits per evitar que el gaudi formés part del panorama, per por de perdre el poder i la força que els permetia sotmetre als altres.
Però, malgrat tots els malgrats, un raig de llum potent, irrompia a cada albada, encenent tots els vestigis d’esperança. Cada aurora anunciava, com el gran poeta, que tot estava per fer i tot era possible. I en un racó del cor, tots tenien la certesa que això era així.
I així és com es va fer créixer l’esperança, tant que començà a estendre’s com una taca d’oli per tots els cors, il·luminant tots els racons foscos de qualsevol ànima entretinguda en la zona fosca.
A poc a poc, es va anar obrint pas la gran transformació, la transmutació imparable, la transsubstanciació essencial, tota fredor, tota humitat, tota densitat ambiental que havien caracteritzat la boira enganxosa que envaïa el món, després de les festes del miracle, s’obria per donar pas a una nova dimensió, nova i desconeguda, però no per això mancada d’oportunitats. A punt de ser colonitzada per esperits humils, innocents, de bon cor, disposats a jugar-s’ho tot pel bé del conjunt, amb els valors morals necessaris per evitar que es perpetués una desfeta, altrament inevitable des del paradigma antic.
I la història va fer un gir, abandonant tot tropisme per les zones fosques i encarant-se definitivament vers la llum que tot ho penetra, que tot ho commou, que tot o vivifica. I cada instant, cada minut, cada hora, cada dia…, van esdevenir una festa interminable. Sense zones fosques per alimentar vibracions de baixa freqüència.
I tots junts, sense excepció, posaren al mig de la plaça un immens contenidor on hi abocaren tots els vestigis de malastruga: la mentida, l’orgull, l’egoisme, l’enveja, l’odi, la superioritat, la inferioritat, la manipulació, la rancúnia, la calumnia… i, quan van estar segurs d’haver-se alliberat de tot, hi van calar foc. Agafats per l’esquena, al voltant de la foguera, s’asseguraren que res no se’n salvés. I així nasqué un món nou, caracteritzat pel respecte més absolut per tot i per tothom, fonamentat en aquell amor que traspassa qualsevol escull, del que tots en formaven part, amb els mateixos drets i els mateixos deures. Tot era de tothom en general, però res no era de ningú en particular. I diuen, aquells que ho saben, que la festa encara dura.
