Val a dir que entre els mesos de setembre i octubre s’acumulen dates molt assenyalades per a la nostra nació, dates que, any rere any, obren velles ferides de la nostra història, però que, alhora, ens donen una força indestructible davant l’adversitat, perquè ens fa perviure a través del temps i a través de tots els paranys que els enemics de la nostra llibertat volen imposar-nos.
Si personalment, tots tenim dret a la nostra llibertat exercida, això sí, des del respecte més absolut vers tots aquells que ens envolten; com a poble tenim exactament el mateix dret, com a mínim, d’expressar-nos sense que per això haguem de ser insultats, calumniats o, el que és molt pitjor, atonyinats.
És la rauxa contra la barbàrie, i el seny contra l’estultícia. Poca cosa podem fer, si no volem ser vilment atropellats per un tsunami primitiu que fonamenta el seu poder en la raó de la força i no en la força de la raó.
Ens acompanyen uns governants porucs, més preocupats per la conservació dels propis privilegis que pel desig legítim d’un poble que clama per una llibertat que, dia rere dia, li és negada contra tota raó i tot pronòstic.
Som afortunats de ser un poble que la petja del temps ha fet evolucionat i respectuós però, alhora, aquesta és també la nostra gran debilitat, perquè ens impedeix el capteniment primitiu de l’ull per ull i dent per dent, i ens obliga a esmerçar totes les nostres forces en fer valdre la nostra raó, que és molta i variada i que, sense cap mena de dubte, preval a la nostra força.
Som un poble pacient, massa, tant que, a força d’utilitzar-la, se’ns està acabant la paciència -a les lleixes dels magatzems ja estem sota mínims-. Som un poble prudent, sí, tant que fa més de 300 anys que engaltem derrotes sense perdre ni un bri de confiança en un futur ric i ple, però -atenció!- no som un poble mesell, no ens conformarem mai amb les engrunes, sempre mantindrem guspirejant el caliu de la nostra esperança i, un dia, esperem que no massa llunyà, aprofitant la deixadesa de l’adversari, convençut de la nostra debilitat, la nostra fera ferotge de bracet amb Sant Jordi i la princesa, cisellaran d’un bon cop de falç les cadenes que ens obliguen a romandre matxiembrats a una nació que no és la nostra, que ens menysté, que ens munyeix pel dret de conquesta fins a deixar-nos eixorcs, i que no ens respecta, ni ens estima, és com la madrastra del conte que només mira per ella i pels plançons de sang pròpia.
Acabem amb la llum de l’esperança perquè tots sabem com s’acaben els contes de madrastres malvades. Poden passar molts anys sense entrellucar eixides, però el temps és inexorable i un bon dia la truita farà el tomb, els camps s’omplirà d’espigues i de roselles i la rosa de foc tornarà a engalanar l’escambell de la nostra història, que florirà amb bellesa infinita sense, per això, haver de sotmetre res ni ningú. Aquesta és la nostra fortalesa.
