Una de les característiques principals de la nostra societat és la seva instal·lació en la queixa constant. Ens queixem de tot i de tothom. De si fa fred, de si fa calor, de si plou, de si no plou, de si l’aigua de mar és freda, de si és calenta, de si els governants menteixen, de si els veïns fan soroll… I aquesta pregària negativa constant, va omplint poc a poc la nostra vida, tenyint-la d’una boirina espessa, que ens va furtant la llum. I això és així, fins que un bon dia ens adonem que tot aquest rosari de lamentacions, no serveix per a res més que per amargar-nos la vida.
La vida és la que és, el món és el que és, les coses són les que son, i nosaltres, potser, som els menys indicats per queixar-nos de res, perquè per l’accident del naixement pertanyem el món privilegiat, sense haver fet absolutament res per guanyar-nos aquest privilegi.
On vull anar a parar? Doncs mireu, des del sentit comú -que ja es diu que és el menys comú de tots els sentits-, el nostre diàleg interior hauria de ser sempre d’agraïment profund. Si ens observem amb objectivitat, ens adonarem que no ens manca res d’allò que podríem anomenar imprescindible, ans al contrari tenim molt més del que mai els nostres pares haurien pogut somniar. Estem immersos en el procés de canvi més important dels darrers 300 anys i avui podem fer coses que fa 100 anys eren insospitades. Hauriem de ser els éssers més agraïts i més satisfets del món, i en lloc d’això, massa sovint, restem immersos en el desànim i en la queixa.
Crec que hem perdut la perspectiva de les coses essencials. Fins al punt de ser capaços de malbaratar el planeta, per un excés d’activitat, francament evitable. Poder fer-ho tot, no ens permet el goig de la contemplació, perquè volem fer tantes coses, tantes!, que no tenim temps per aturar-nos i gaudir-ne. En quin moment les vacances van passar a ser d’un temps de descans per recuperar-se del treball habitual, a un temps d’estrès en aeroports, avions i anar contra rellotge fins a l’altra banda del planeta.
Crec de veritat que ens manca una bona dosi d’acceptació i una mirada interessada en el bé comú, més que en el melic propi, per començar a pensar a canviar la nostra manera de viure, per continuar gaudint, com ara, però sense necessitat de malmetre el nostre entorn. Ens han regalat un planeta bellíssim que hauríem de voler traspassar a les generacions futures en perfecte estat de revista i, alhora, tenint en compte que els valors s’adquireixen per osmosi, cal que la nostra vida sigui un exemple que edifiqui les persones que demà seran adultes, que ajudi a revertir el mal infringit i, alhora, posi una llavor d’agraïment per tot el bé rebut. Només l’agraïment ens permetrà descobrir el sagrat de nosaltres mateixos i de tot allò que ens envolta. Aprenguem, doncs, a fer que cada un dels nostres actes, sigui un acte d’amor, de respecte, de reverència, d’agraïment, i lliurem-nos a la cura d’un món que podem fer millor.
