Després d’un hivern que ha durat dos anys ben llargs, per fi, ens arriba una primavera en condicions normals que ens convida a oblidar cabòries i a il·lusionar-nos altra vegada per sol fet d’estar vius. Una il·lusió que va ser destruïda amb l’arribada de la pandèmia i de l’allau de desinformació que la va acompanyar que, lluny de donar confiança, creava por, neguit, rebuig i comportaments forassenyats.
Ara és l’hora de retrobar l’equilibri, tant personal com col·lectiu, per enfocar la nostra vida vers nous horitzons. Un equilibri que ja no trobem en aquells que ens governen perquè, pel camí, han perdut la vergonya i la poca credibilitat que els quedava.
Ens trobem en un escenari nou, on tots hem crescut a força d’enganys i dels estralls de la malaltia. Ara sabem de qui ens podem refiar i ben aviat, així que arribin noves eleccions, contemplarem grans canvis, perquè ningú no combrega, ja, amb rodes de molí.
Somnio un món nou, on la política sigui un servei, no remunerat. Que els polítics exerceixin la política, a més del seu treball habitual. Hauran de tenir una retribució per les despeses que el desenvolupament del càrrec els origini, però mai un sou. I acabat el mandat, tornar al seu lloc de treball personal. La política no ha de ser mai ni una professió ni un lloc de privilegi. Ningú no pot guanyar més que un mestre o un metge, això només pot passar en una societat injusta i malalta. Acabats els càrrecs vitalicis i els de confiança amb sous vergonyants, podríem assegurar un sou digne per a tothom, perquè s’hauria produït una redistribució de la riquesa més justa.
Qui vulgui governar o vulgui ser escollit, s’haurà de posar l’uniforme de servei i entendre que és el darrer i que ha de servir només a aquells que el voten, que en la política ja no es tracta de treure’n profit personal o de partit, ja no es tracta d’assegurar-se la soldada de per vida. No senyors, la política ha de ser honesta o no serà. Un bon polític, ha d’haver treballat, ha de saber què vol dir guanyar-se la vida en una feina.
Somniar encara és gratuït i esperar que els somnis es facin realitat és una il·lusió lícita. Tot plegat, em fa pensar que potser, amb el pas dels anys, ens hem entortolligat amb les serpentines, i hem construït una caricatura del món que hauria de ser, i ara, de cop, ens el mirem i no el reconeixem. Sembla mentida que haguem arribat on hem arribat i que ningú s’esquinci les vestidures contemplant la gran desfeta. Recorden, però, que malgrat el gran desconcert que ens envolta, encara és a les nostres mans elegir aquells que ens han de servir. Esmercem-nos-hi!
