Acostumats a viure el nostre brogit eixordador, on el silenci més net està emmascarat pel zum-zum de qualsevol aparell elèctric, sigui el frigorífic, la màquina de rentar o el més senzill tub fluorescent, quan tenim la sort de visitar un indret on l’únic soroll que pertorba el silenci és el cant dels ocells enjogassats i enamorats, el frec de les fulles dels arbres que dansen al ritme del vent o el gemec sord d’algun gripau que emet el seu so gutural a la recerca del company distret que vulgui compartir conversa, el nostre ésser pot redescobrir el goig de l’harmonia que ens envolta. Podem sentir a la pell, com l’única vibració que ens arriba és del tot natural i no té res a veure amb les vibracions artificials que en el nostre món habitual estem acostumats a sentir.
Quan la ment és en calma, quan podem assaborir la pau, no hi ha res ni ningú que ens pugui torbar, perquè la pau ens unifica amb tot allò que existeix. Si el nostre ésser està unificat, si som capaços de viure el present amb tota plenitud, no ens podrà afectar cap soroll de l’ambient.
Per aconseguir això, cal un procés d’aprenentatge que requereix paciència, constància i confiança. Després de deixar, durant anys, que la nostra ment sigui la protagonista de la nostra vida, canviar-li el rol precisa un treball acurat que li faci comprendre que no passa res si deixa de governar-nos, de controlar-nos, de limitar-nos. La ment és útil en circumstàncies determinades, però no sempre, i no hi ha res més molest que una ment xerraire i descontrolada que ompli el nostre ésser de soroll eixordador.
Ensenyar a la nostra ment a restar en silenci, mentre no sigui necessari que parli, serà una tasca tossuda i persistent, però no impossible. Es tracta de dedicar-hi el temps suficient i, poc a poc, anirà esdevenint la nostra còmplice en la recerca de la pau interior i n’arribarà a gaudir plenament. Quan això arriba, quan totes les coordenades s’alineen en sintonia i entren en ressonància, som capaços d’entrellucar una visió efímera de la Totalitat. Comprenem què significa fer-se u amb Tot i prenem consciència que som una ínfima partícula d’aquest misteri que és l’univers. Que dins nostre hi roman tot el que existeix, que som un petit holograma dins del gran holograma, amb potencialitat màxima per esdevenir allò pel que hem estat creats. Que tots, sense excepció, formem part d’aquesta gran unitat i res ni ningú n’és sobrer.
Ara, per un moment, mirem el món i veurem una projecció del nostre interior. Perquè el món que veiem ens sigui plaent, cal que tot el nostre ésser es pacifiqui i ens acceptem, ens agradem i ens estimem tal com som, sense resistències, tal i com ens accepta i ens estima aquell que ens ha creat. Només així, podrem projectar un món on el silenci esdevingui bàlsam per a totes les ànimes que l’habitem. Cada ésser té la seva vibració i, quan totes les vibracions s’harmonitzen, s’esdevé la gran musicalitat del silenci: l’amor que ens amara i en recorda la nostra essència, la nostra pertinença, la nostra filiació i la nostra eternitat.
