En el fons del nostre inconscient roman una por històrica que heretem, en part, dels nostres ancestres, i que fomentem i fem créixer en el decurs de la vida.
És una por instintiva, compulsiva, impossible de dominar que ens empeny a voler controlar-ho tot com a mecanisme de defensa per tal de sobreviure a la inseguretat que ens produeix viure a la ventura, sense més seguretat que la nostra creença en qui ens ha creat.
En el fons, és por a la soledat, com a reacció immediata a sentir-nos separats del tot i a la nostra mercè, quan en realitat mai no hem estat sols, ni mai no ho estarem.
La causa d’aquesta visió distorsionada de la realitat és la nostra divisió interior que ens dona la sensació de separació i de soledat. Els humans som éssers complexos, però complets que, per la manera com hem après la vida, hem anat esdevenint esclaus de la nostra ment. La nostra ment ha esdevingut protagonista, cosa que ens entela la visió del món i de tot el que s’hi mou.
Tot el que veiem al nostre entorn és una projecció del nostre estat mental. Si la nostra ment està en pau, percebrem un món en pau, en canvi si vivim un conflicte intern, aquest conflicte es projectarà en la nostra visió del món. Per això és tant important pacificar el nostre ésser, si volem percebre i projectar un món en pau.
La realitat del nostre món és la suma de les projeccions mentals d’aquells que l’habitem. Això vol dir que en la mesura que cadascun de nosaltres faci el treball de purificació de la ment necessari perquè no emmascari la nostra percepció, podrem guanyar objectivitat, cosa que facilitarà l’entesa i l’assoliment d’acords per aconseguir una convivència pacífica i plaent.
Aquesta és una tasca individual en benefici de la comunitat. Ningú no pot fer la feina que ens pertoca a cadascun, per tant és necessari abandonar, com més aviat millor, les crítiques, les comparacions i els judicis, per tenir el temps i l’espai suficient per treballar-nos interiorment. En aquest treball, el silenci exterior, però sobretot l’interior, seran indispensables per fer el camí correcte. Com més aviat comencem, més aviat assolirem l’objectiu.
Tots, absolutament tots, estem fent el mateix camí, cadascú des de la seva història personal i el seu nivell de consciència. I, el més important, és que tots assolirem l’objectiu en el mateix instant, si tenim en compte que la nostra vida és eterna, malgrat el miratge de temps i espai que caracteritza aquest període en concret de la nostra vida.Finalment, no oblidem mai que tots estem íntimament units els uns als altres perquè, sense ser-ne plenament conscients, formem part d’un tot que ens ha creat, ens estima, té cura de nosaltres i ens nodreix de tot allò que ens fa falta.
