Tinc un somni recurrent des de fa anys. Estic sempre a la mateixa casa. És una casa ampla, immensa, farcida de patis i d’estances, amb molta llum, d’un estil que em costa definir. L’entrada i la sortida són complicades, però no angoixants. Sempre, en un moment o altre, he d’alçar el vol o bé saltar un mur molt alt, però que tinc tant apamant, que l’aterratge és sempre suau i sense el més mínim incident.
Té zones diverses, però totes elles formades per un pati al mig, farcit de flors, a l’estil d’un claustre i, tot al voltant, hi ha estances diferents. Una de les portes, la del centre d’una de les bandes d’aquestes estances, dóna directament a una altra estructura semblant, jardí al mig i estances al voltant. Jo, quan somnio, sé cada cosa on és, però a la que em desperto ja no me’n recordo.
La majoria de vegades, el somni és relaxat i plaent, però de vegades s’embolica i no em permet fer allò que a mi m’agradaria fer. Per exemple, moltes vegades tinc ganes d’anar al lavabo i quan entro a l’habitació que jo sé que és, o està plena de gent, o no hi ha lavabo, o està tancada,… en aquests casos el somni es fa angoixant i neguitós fins que acabo despertant-me i havent d’anar a lavabo corrents. Altres vegades m’ho passo molt bé sortint de la casa, perquè ho faig per la teulada. He de saltar un primer muret, d’un metre, com aquell del Coliseum, -recordeu?-, després m’he de deixar lliscar per un a teulada inclinada que té forma de tobogan ample i, al final em toca saltar un mur altíssim, pel que em deixo caure d’esquena i és aquí on tinc la sensació de volar i aterrar al cap d’una bona estona plàcidament i plena d’energia i de bones vibracions.
Les estances són molt diferents, algunes plenes de trastos vells, d’altres plenes de gent que criden i fan soroll i d’altres amb un silenci absolut, jo vaig a una cambra o a una altra depenent, suposo, del meu estat mental.
D’un temps ençà, he descobert que aquesta casa que se’m repeteix amb tanta facilitat podria representar el meu interior, on certament hi ha tot allò que necessito, molts jardins i moltes estances, algunes plaents i d’altres no.
Tot plegat, em dona una idea d’allò que està bé dins meu, però també, d’allò que no ho està tant. És evident que cal desembarassar les estances plenes d’objectes inútil i, ves a saber, si en alguna d’elles, en un racó amagat, retrobaré el meu infant interior que malda per sentir la meva abraçada, el meu reconeixement i la meva acceptació. També caldrà buidar de personal les estances sorolloses que, sovint, em neguitegen i adequar convenientment aquelles on hi regna el silenci per fer-les més confortables, si això és possible o, si més no, que siguin les que predominin a la meva casa interior.Els somnis -diuen- són missatges de l’inconscient que ens donen pistes per seguir millorant. Aprofitem qualsevol ocasió que la vida ens ofereix per ser més bones persones.
