Un dia vaig somiar que volant feia la volta al món, sense que es fes fosc, amb un sol lluminós però tendre i respectuós, i una absència gairebé total de núvols, llevat d’una ornamentació delicadíssima amb formes diverses fetes de cotó fluix. Si volia anar a poc a poc, planejava dolçament; quan desitjava córrer, una ventada amatent em feia circular a gran velocitat.
Tot era atractiu i acolorit. Les muntanyes, les valls, els rius, els mars i els oceans se succeïen, esquitxats de petites viles i ciutats immenses farcides de gratacels. Per sota meu, els avions de vol regular s’intercalaven a discreció, amb ordre i concert escrupolosos. Em va sorprendre la inexistència de conflictes bèl·lics. A voluntat, el meu vol podia fer zooms i contra picats per tenir detalls minuciosos d’allò que m’interessava. Fins i tot podia fer fotografies que quedaven arxivades al núvol 367, sortint a mà esquerra. Vaig pensar que aquest món dels somnis, sense temps, ni espai, era fantàstic. Fou una aventura indescriptible, que hauria oblidat completament si no fos per l’arxiu de fotografies al qual sortosament puc accedir en qualsevol somni que ho desitgi. Sempre està a la meva disposició.
Quan vaig despertar, la realitat em fuetejà amb força. Vaig caure novament presonera del temps i de l’espai i això m’enutjà. El temps i l’espai són unes de les poques coses que s’escapen del nostre control en aquesta dimensió actual. Som capaços, si ens ho proposem, de controlar-ho gairebé tot, menys aconseguir minuts de 30 o de 120 segons, i recórrer 1000Qm en un instant..
El temps, però, fa que la nostra naturalesa eterna aprengui a desenvolupar la capacitat d’acceptació. Estem en aquesta vida, perquè el nostre ésser aprengui a viure una realitat limitada pel temps i per l’espai, dos aspectes que no podem manipular i que ens converteixen en éssers vulnerables i condicionats.
En els somnis tot just arribem a entrellucar una ínfima part d’allò que la nostra vida eterna és en realitat, i a la qual accedirem arribat el moment precís. Les limitacions que avui hem de viure no fan més que enriquir aquest futur que ens espera sense limitacions i en un amor immens.
El temps, l’espai i l’amor humans són un fotocòpia reduïda i naïf d’allò que ens espera a la vida eterna. I tenim sort que aquest món de fireta que ara i aquí habitem és només un assaig que ens permetrà viure amb plenitud aquell de veritat que ens espera.Cada nit, si ho desitgem amb força, podem fer petites incursions en un món il·limitat, que se’ns mostra com un anunci del futur que ens espera. Mentrestant, en la nostra vigília, hem d’esdevenir extremadament respectuosos amb tot i amb tothom com a únic recurs per pacificar una dimensió molt malmesa, que ens permeti viure el temps que hi haurem de restar el millor possible, fent d’aquest període la veritable avant sala de l’eternitat.
