Molt sovint en les nostres relacions personals, cada un de nosaltres desenvolupa el rol que ha triat per mostrar-se als altres. A mesura que anem creixent, anem aprenent a seleccionar la nostra millor disfressa per a cada moment, amb la intenció d’oferir la nostra millor imatge. Aquest fet que, per si mateix, no és negatiu, ja que, en definitiva, beneficia aquells que ens envolten, va condicionant, però, la nostra manera personal de ser, fins a convertir-nos en un personatge que no sempre s’ajusta a la nostra pròpia naturalesa, fins a l’extrem que pot, fins i tot, emmascarar la nostra percepció de nosaltres mateixos.
Aquesta manera de fer està íntimament lligada al nostre natural anhel de perfecció. Anhel que ens empeny massa sovint a rebutjar les nostres mancances i, per no fer-les evidents als altres, intentar amagar-les amb la millor disfressa que trobem. Aquest fet representa un gran desgast d’energia, en obligar-nos a mostrar-nos sempre amb la nostra millor cara, rebutjant aquelles cares menys amables, que també existeixen. Així, de mica en mica, anem soterrant en un racó de la nostra ànima aquell infant interior que conserva intacta la seva entremaliadura, per por que, en deixar-lo sortir, ens faci quedar malament.
Amb el pas dels anys, i amb una mica de sort, anem aprenent a acceptar-nos tal com som, acollint de vegades amb paciència, de vegades amb ràbia, aquells trets de la nostra personalitat que ens allunyen de l’excel·lència.
Hi ha una relació, però, que no ens permet massa floritures, perquè és la veritat nua, és la relació amb la força que ens ha creat i ens transcendeix. La força que ens coneix des de sempre, ens estima i ens accepta incondicionalment tal com som. És la relació amb la nostra intimitat més íntima. L’única relació en la qual podem obviar totes les disfresses i, des de la rendició total a nosaltres mateixos, mostrar-nos sense cap reticència, sense cap esforç per aparentar, sense cap vergonya.
És la relació que ens reconcilia amb nosaltres mateixos, permetent rebaixar la tensió produïda per aquella necessitat imperiosa de quedar bé i, alhora, la relació que ens permet aprendre a acceptar els altres tal com són, amb el mateix acolliment amb què ens sentim acollits, amb el mateix amor amb què ens sentim estimats, amb la mateixa llibertat que podem tastar en la relació amb el nostre Déu.Del conreu exquisit, fidel i sovintejat de la nostra relació espiritual, sigui quina sigui, en depèn el nostre benestar i el nostre progrés continuat per camí de la consciència. És la relació que ens permet prendre distància dels problemes quotidians per fer-nos més conscients de la nostra eternitat i, alhora, ens permet abandonar la nostra percepció d’essers sols, fràgils i indefensos, per sentir-nos membres d’una unitat que dóna sentit a tota l’existència, obrint una nova dimensió a la nostra vida i a les nostres relacions. Tot canvia des de la mirada de la unitat, perquè ens fa reconèixer la totalitat en cada una de les mirades individuals que ens envolten i, alhora, ens permet progressar adequadament en l’art d’estimar.
