El pas del temps és un dels misteris més insondables del nostre món, el seu pas és tant relatiu!, és com un acordió, s’escurça i s’allarga no pas a la nostra voluntat, sinó d’acord als nostres processos mentals i emocionals.
El pas del temps batega al mateix compàs que la nostra freqüència de pensaments, que el nostre brogit intern. Així, quan som presoners de la nostra ment, quan tenim un garbuix de pensaments que ens atrapa i ens fa fora del món real, quan els nostres pensaments esdevenen un remolí incontrolable, el temps passa molt de pressa i se’ns escola d’entre els dits. En canvi, quan estem relaxats i podem aturar el continu de pensaments, quan passem del neguit a la pau interior, quan tots els desigs es fonen. el temps s’adapta a nosaltres, ens embolcalla i, fins i tot, podem aturar-lo. Així, podríem concloure que, la percepció del pas del temps no és un fet objectivable, no és allò que mesurem amb un rellotge, sinó que és una experiència interna. D’acord amb el nostre estat interior, la percepció del temps varia, malgrat el fluir constant que els rellotges ens tenen habituats.
Avui us proposo experimentar amb el pas del temps. Quan estigueu a punt de fer una cosa que us plau, que us ve de gust, que us omple, programeu una hora en el temporitzador del vostre mòbil i, passada la qual, prengueu consciència del que aquest període ha representat per a vosaltres. Així mateix, quan us toqui fer quelcom que no us agrada, que heu de fer només per obligació, feu la mateixa maniobra. Havent fet les dues experiències, podreu constatar que, mentre fèieu quelcom plaent, el temps ha passat més de pressa que mentre fèieu alguna simplement per obligació o a contracor. Mentre el temps de rellotge és exactament el mateix, la nostra percepció és totalment diferent.
Quan dormim i somniem, per exemple, amb cinc minuts de rellotge, podem somniar una pel·lícula d’hores i hores. Així mateix, quan ens posem a meditar, en el moment que som capaços d’aturar la ment, la nostra percepció del temps s’accelera. Això explica que, sovint, després d’una hora de meditació, quan tornem al món real, tenim la sensació que només han passat cinc minuts. La mateixa meditació, en canvi, per a algú que ha estat incapaç d’aturar el cabal de pensaments, es fa eterna. També, quan estem malalts i no podem dormir, les nits costen molt de passar, les nits a l’hospital són molt llargues! –solem dir–, i tot és degut a la nostra percepció, personal i intransferible, del pas del temps. No és la mateixa percepció la del malalt, que compta cada minut que passa, que la de la infermera que va amunt i avall, sense parar, perseguida per les múltiples ocupacions.Tot plegat per dir-vos que la percepció del temps, com la percepció de tantes altres coses de la nostra vida, té un fort component subjectiu i, per tant, no generalitzable i que, si volem entendre el món i, sobretot, aquells que ens envolten, hem de tenir-ho present i ser flexibles amb les nostres conviccions. Només així, serem capaços d’entendre i respectar les conviccions dels altres. Si volem avançar en la nostra capacitat d’estimar, hem de tenir molt present aquestes subjectivitats.
