Cada dia, mirant els telenotícies, podem esborronar-nos i fer-nos creus de les imatges absolutament corprenedores de milers i milers de refugiats, absolutament desesperats, com ho estaríem nosaltres en la seva situació, que intenten entrar en el nostre àmbit de confort, fugint de la guerra; i de quina manera se’ls passegen les autoritats europees. És l’evidència clara i irrefutable que, en ple segle XXI, a l’Europa desenvolupada, instruïda i culturitzada, no es respecten els drets humans.
Tots hem pogut contemplar, mentre dinàvem o sopàvem, ben apoltronats en les nostres cadires confortables, les imatges vergonyoses, quotidianament repetides, de l’estació de Budapest, plena de gom a gom de refugiats, que intenten entrar a Àustria o a Alemanya, i de quina manera se’ls menysté i se’ls enganya fent-los pujar a trens que els porten enlloc. En quin món vivim?, què fan els polítics d’Europa per acabar amb aquest genocidi?, què hi fem cadascun de nosaltres des del nostre oasi particular?
No podem contemplar l’espectacle, com si no hi tinguéssim res a veure. Ens toca directament, tant, que potser ens és més fàcil tancar el televisor i mirar cap a una altra banda per tal poder dormir tranquils.
Però, per molt que ens esmercem a obviar aquesta situació, continua cremant-nos les entranyes, perquè la coneixem, ja que molts avantpassats nostres, en un passat massa proper per oblidar-lo, l’han patida i sabem el pa que s’hi dóna.
Cadascú des del seu lloc hi pot fer quelcom. Cal participar en les concentracions de denúncia que es fan arreu d’Europa o convocar-les on no se’n facin. Instar als governs respectius perquè, amb la màxima celeritat, posin remei a aquest desgavell. Fer sentir la nostra veu des de totes les finestres que tinguem a l’abast, omplir la xarxa amb la nostra indignació i les nostres denúncies. Podem, també, començar a pensar en la possibilitat d’oferir asil a casa nostra a aquests refugiats que estan vivint un calvari i tenen tot el dret a demanar-nos ajuda.
Ara, més que mai, toca posar-se en la pell de l’altre per ser conscient de la magnitud de la tragèdia. Ara, com sempre, si tots hi posem el nostre gra de sorra, podrem construir la muntanya que doni acolliment a tants éssers humans desesperats.No amaguem el cap sota l’ala, són éssers humans com nosaltres! Éssers humans que ho han perdut tot i només els resta la vida i el coratge per recomençar de nou allí on se’ls ho permeti. I nosaltres, que comparats amb ells ho tenim tot, hem de ser permeables al seu sofriment i, tard o d’hora, haurem de parar-los la mà, cadascú des de les seves possibilitats. Sobretot, perquè aquest món que tenim per casa nostra, aquesta terra que ens sosté, no ens pertany en exclusivitat, sinó que la compartim amb tots els éssers humans. Davant les imatges de desolació dels refugiats, les idees de propietat individual, s’han d’esfondrar i diluir-se, per donar pas a la solidaritat més radical.
