Actualment esteu veient La germana mort

La germana mort

Comparteix en

En el decurs de la vida, la mort sempre ens sorprèn i en la majoria de casos, fem com si no la coneguéssim. La veiem amb l’estupefacció de qui contempla el lladre que s’enduu un ésser conegut o estimat, proper o llunyà, jove o vell. La suportem amb la rebel·lia continguda d’aquell que, bo i no ignorar-la, massa sovint, es nega a acceptar-la.

Si tenim present -ho hem dit tantes vegades!- que en aquesta vida no hi ha res perquè sí, per què la mort hauria de ser una excepció? La mort sempre acaba capgirant la nostra escala de valors i ens obliga a reestructurar-la des d’una realitat més objectiva. Quantes coses que fins un moment determinat teníem per essencials, després d’una mort propera, deixen de tenir la més mínima importància! 

La mort, doncs, en el nostre món disfressat de superficialitat, ens dóna la justa mesura de les coses, perquè ens fa prendre consciència de la nostra pròpia fragilitat. Ens diu d’una manera molt clara allò de “avui hi som i demà no hi som” que forma part del nostre bagatge cultural i que tan sovint oblidem. Possiblement la nostra assignatura pendent és precisament viure la vida sense perdre mai de vista la mort, vivint cada un dels instants com si fos el darrer. I alhora, la nostra tesi doctoral consisteix en el desaferrament definitiu, el del cos, amb consciència plena, això sí, de la nostra condició immortal. 

Des de la consciència de mort com a un episodi més de la vida, no ens restaria altra cosa que gaudir intensament de tots i cada un dels nostres actes, de totes i cadascuna de les nostres paraules, de totes i cadascuna de les nostres relacions.  Aprendríem a no perdre el temps en superficialitats i, alhora, maldaríem per anar per la vida sense deixar res pendent.

Deixaríem de sentir-nos dolguts amb nosaltres mateixos per no haver fet a algú en vida, allò que després de la mort ja no li podem fer. Quantes vegades, després de la mort d’algú proper, ens adonem que no li hem mostrat prou el nostre afecte i, possiblement, se n’ha anat sense que li haguéssim dit mai que l’estimàvem!

Hem de convenir que la consciència de mort, lluny d’esporuguir-nos, ha de servir per relacionar-nos des de l’autenticitat dels nostres sentiments, a no deixar res per sobreentès, sinó a expressar en tot moment els sentiments més nobles que ens uneixen.No ens n’anem mai a dormir, sense el convenciment que aquells que ens envolten saben que els estimem, que els respectem, que poden comptar amb nosaltres. Això ens permetrà mantenir-nos serens i fora de nosaltres mateixos, sense que aspectes secundaris de la societat (normes morals, convencionalismes, necessitat d’aparentar allò que no som) prenguin protagonisme, ens condemnin a viure des de la superficialitat  i ens allunyin de la veritable raó de viure, que és el nostre lliurament incondicional als altres.


Comparteix en