És bo, de tat en tant, de prendre consciència de fins a quin punt les nostres accions estan condicionades per la nostra exigència personal, que porta implícita la necessitat d’aprovació, de reconeixement o de prestigi. Quantes vegades disfressem el nostre capteniment amb la intenció de mostrar als altres la nostra millor estampa?, i, com a conseqüència de tot plegat, quantes vegades actuem no com nosaltres pensem que ho hauríem de fer, sinó com els altres esperen que ho fem?
Ens han educat per a l’excel·lència i això fa que, la majoria de nosaltres pateixi d’un perfeccionisme a ultrança que ens fa viure gairebé sempre insatisfets. Restem insatisfets perquè sempre ens exigim una mica més del què hem donat i, és clar, mai no en tenim prou.
Així, en el decurs dels anys, anem atrofiant la nostra capacitat de gaudi, alhora que l’anem substituint per la insatisfacció, cosa que converteix la nostra vida en una mena de condemna que ens aboca inexorablement a la infelicitat.
L’única solució passa per l’acceptació de la nostra imperfecció, no com un càstig sinó com una declaració de realisme pràctic. Ningú no és perfecte, de la mateixa manera que ningú no és totalment imperfecte. Tots i cadascun de nosaltres gaudeix d’una col·lecció de punts forts i també d’una col·lecció de febleses. Això és així, per molt que ens pesi tots som éssers inacabats, en procés de creixement.
En l’educació, bàsicament, ens han fet prendre consciència més d’allò que no fèiem bé, que no pas valorar-nos i felicitar-nos per tots els nostres encerts. Tant és així que, quan se’ns demana que fem una llista de 10 dels nostres defectes i de 10 de les nostres virtuts, molt sovint, ens sentim incapaços de trobar els nostres aspectes positius -que per descomptat hi són- i, en contrapartida, la llista de defectes flueix sense cap esforç.
Tots i cadascun de nosaltres té un gran cabal de riquesa per oferir als altres i, alhora, tots aquells que ens envolten ens fan de mirall, mostrant-nos aspectes que nosaltres potser desconeixem. Aquesta és la gran riquesa de la comunicació entre éssers humans: d’aquest intercanvi en sorgeix l’enriquiment mutu.
En la mesura que siguem capaços de mirar l’altre amb l’acceptació per bandera; en la mesura que siguem capaços d’oferir a l’altre el millor de nosaltres mateixos des de la pròpia acceptació; això és, en la mesura que perdem la vergonya de mostrar-nos tal com som, com un acte de rendició davant la nostra realitat, començarem a ser capaços de ser un regal per a tots aquells que ens envolten i, alhora, haurem iniciat un procés de transformació personal que ens permetrà anar canviant els aspectes que ens limiten.Tinguem sempre present que allò que es reprimeix persisteix i es fa fort, mentre que allò que s’accepta es pot transformar. La nostra transformació personal, doncs, passa per acceptar-nos tal com som i, per tant, per deixar enrere el costum de judicar-nos i judicar els altres.