Un dels denominadors comuns dels éssers humans és el patrimoni personal de pors que sovint ens impossibilita contemplar la realitat d’una manera objectiva. Les pors són emocions que deriven d’experiències no resoltes del passat, ennuvolen els nostres sentits i projecten al nostre exterior els nostres fantasmes interns, tenyint de subjectivitat la realitat visible.
Aquesta percepció distorsionada ens pot empènyer a aïllar-nos de l’entorn, cosa que ens fa caure en la temptació de sentir-nos sols i abandonats, creient que estem a mercè només de nosaltres mateixos, quan, en realitat, el que està passant és que hem perdut la consciència de pertànyer a un tot que ens nodreix i ens acompanya, del qual formem part.
Cadascun de nosaltres som una part minúscula d’una realitat molt més gran que és la humanitat i aquesta forma part d’una altra realitat immensa que és l’univers. Tot allò que existeix està relacionat i en harmonia, de tal manera que cada un dels nostres actes, cada un dels nostres pensaments, cadascuna de les nostres paraules representen un estímul per a la resta de la creació.
Aquesta realitat immensa que ens transcendeix, i de la qual formem part, no és mesurable des de la nostra consciència actual, que si alguna cosa la caracteritza és, precisament, el seu farcell de limitacions. La nostra visió de nosaltres mateixos, de la vida i del món, està limitada pel nostre nivell de consciència i, per tant, se’ns fa difícil veure amb claredat l’abast de la nostra contribució a l’univers i, també, l’abast de tot allò que en rebem.
L’únic tret de la nostra personalitat que ens fa capaços, tot i les nostres limitacions, de transcendir-nos, és el nostre grau de confiança. Confiança, sobretot, en nosaltres mateixos i, com a conseqüència d’això, confiança en el procés de la vida, des de la seguretat que rebrem sempre allò que ens és necessari per avançar pel camí del coneixement.
Des d’aquesta perspectiva, hauríem de sentir-nos obligats a cercar sempre una lectura positiva -que hi és- de tots i cadascun dels esdeveniments que ens toca viure, des de la confiança esperançada que sempre, si ens ho proposem, podem aprendre coses que ens fan bé.Totes les nostres vivències contenen en sí mateixes una píndola de saviesa. Si davant de qualsevol situació ens entossudim a tancar-nos en nosaltres mateixos i escollim el paper de víctima, perdrem l’ocasió d’avançar. Si en canvi, observem la nostra vida des de la confiança bàsica de que tot té un sentit positiu, tot i que nosaltres, no sempre puguem arribar a esbrinar-lo, la nostra vida esdevindrà una cursa fàcil i fluïda que ens menarà indefectiblement vers el coneixement i la consciència plena. No deixem que la nostra vida s’escoli en la negativitat i omplim-la de confiança, d’amor i d’agraïment.
