Hi ha diferents maneres d’observar el món. Podem observar-lo des del nostre esperit crític, que ens empeny a avaluar i a judicar, o podem dedicar-nos a contemplar-lo des de la innocència, lliures de tot prejudici, amb ulls acabats d’estrenar. Per educació, estem acostumats a judicar-ho tot, i sobretot a nosaltres mateixos, cosa que representa una cotilla implacable que ens impossibilita cap mena d’objectivitat. Si ens deixem endur pel corrent, tots ens convertim en jutges implacables, tant propis com dels altres. Tenint en compte que els paràmetres de judici són sempre personals i intransferibles, aquest tarannà dinamita moltes de les nostres relacions.
El judici i la crítica mal entesos, ens separen dels altres, perquè ens classifiquen, ens encasellen, ens etiqueten. Són formes de comportament que ens fan més mal que bé, perquè ens aïllen i alimenten complexos de superioritat i d’inferioritat, que esdevenen obstacles en les nostres relacions, amb nosaltres mateixos i amb els altres, i en el nostre creixement espiritual.
Hi estem tan acostumats que, massa sovint, judiquem sense consciència del que estem fent. És un comportament tan arrelat a la nostra societat que el considerem natural i, fins i tot beneficiós. Judicar és mirar l’altre des d’una consciència de superioritat, com si nosaltres sabéssim a la perfecció com s’han de fer les coses i com les han de fer els altres, quan la realitat no sempre ens dóna la raó. Perquè si ho sabéssim, no ens equivocaríem mai i, això, tots ho sabem, no és així. També pot passar tot el contrari, que veiem els altres molt millors que nosaltres mateixos, cosa que ens fa viure encongits i ens condemna a la marginalitat.
Deixar de criticar i de judicar, cosa que vol dir respectar l’altre, acceptant les seves decisions, precisa de dosis importants d’humilitat. Humilitat de no saber-nos en possessió de la veritat absoluta i de reconèixer que, malgrat la nostra percepció, les coses pot ser que no siguin com nosaltres pensem que són.
L’alternativa és passar de la crítica i el judici constants a la contemplació, que ens permet fondre’ns amb l’entorn, sentir-nos-en partícips i respectar-lo. Només així som capaços de descobrir que tots formem part d’un mateix tot, que tots estem fent el camí del creixement en la meravellosa escola de l’experiència humana, que tots provenim d’una mateixa font inesgotable, alhora que tots gaudim de voluntat pròpia i de llibertat d’elecció.Es tracta, d’alguna manera d’aprendre a observar el món, aturant el cabal de pensaments que ens impulsen a avaluar, a classificar, a cercar referents, per sadollar-nos d’allò que ens envolta com ho fan els infants, amb avidesa, amb curiositat, amb innocència; gaudint de tot i de tothom, deixant-nos acaronar pel primer raig de sol, per la brisa matinera, per la melodia que ens regala la merla, per l’encontre que ens fa capbussar en la mirada de l’altre, pel gest delicat, per la paraula amable, per tot allò que ens fa sentir que hi ha un Tot que ens conté i ens transcendeix.
