Estic trista, com molts de vosaltres, sí. I estic desconcertada perquè, de cop, han germinat normes, sense avís previ, que jo tenia per caducades. Em sento en terreny desconegut i desemparada. El llenguatge té significats diferents als de sempre. Ja no sé què sóc. Fins ara m’havia considerat i em considero una persona pacífica, veraç, honesta, raonable, … i ara, tot d’una, aquest meu comportament resulta que pot ser titllat de perillós o, fins i tot, delictiu.
Tot plegat és com si m‘haguessin ventat un cop al cap i me l’haguessin esberlat. Res no és com jo em pensava, il·lusa! Pensava que les persones, totes, evolucionaven, amb el pas del temps. Ara, sé que n’hi ha que, per temps que passi, no evolucionaran mai.
Quan els fonaments trontollen, quan constates la teva gran feblesa, és el moment oportú per prendre consciència de les teves fortaleses intrínseques, aquelles que no depenen de l’entorn, sinó que romanen en el teu espai interior de veritat, de pau, d’amor. I, des d’aquest espai, entrar en comunió amb tots els éssers de bona voluntat que se senten com tu. Avui, més que mai hem d’estar pendents de totes les persones del nostre voltant que també se senten fràgils, desprotegides, amenaçades, …, i junts, bens units, en un acte sagrat de veritat, de pau i d’amor, fer-nos costat per travessar l’immens desert que ens ha aparegut al davant.
Els deserts, ja ho sabem, són aquelles etapes de la vida que tots voldríem obviar. Ningú no escull voluntàriament travessar-los. Simplement, ens apareixen al davant i no tenim altre opció que arremangar-nos i travessar-los. Ara bé, si en la travessa anem acompanyats, el viatge és més lleuger. Quan ens envolten mans per sostenir-nos mútuament, les caigudes són més lleus. Ara, més que mai, hem de cuidar-nos els uns als altres, perquè ningú no se senti sol ni indefens.
Malgrat totes les dificultats, malgrat tots els esculls, malgrat tots els paranys, en les foscors aparentment més absolutes, sempre hi ha una llum que, tard o d’hora, il·lumina i assenyala el bon camí. La veritat, la bondat, l’amor, sempre tenen recompensa.
Hem de procurar no ancorar-nos en els sentiments de tristor, de desafecció, de desmotivació, perquè són sentiments que ens roben tota l’energia, tan necessària en els moments més difícils. No ens deixem influir per falsos cants de sirena que ens volen desactivats; no permetem que missatges mal intencionats ens esporugueixin i, sobretot, no col·laborem a difondre’ls.Ara és l’hora de la fidelitat als nostres valors més nobles: la serenor, la pau, el respecte més absolut per tot i per tothom, la confiança cega en les causes justes, sempre acompanyats de la gent de bé, d’aquells que conreen la serenor, que es resisteixen pacíficament, que es respecten i ens respecten, que confien en la força interior i que creuen fermament en la força de la unitat.
