La societat que ens acull, es caracteritza pel soroll i l’activitat. Des que ens llevem fins que ens n’anem a dormir, són poques les estones en les que podem fruir del silenci. I això és tant així, que fins i tot hem perdut el costum de percebre’l. A cada instant, una infinitat d’informació arriba als nostres sentits i, alhora, tenim tal infinitat de coses a fer, que arribem a l’extrem que els moments de silenci ens aclaparen per la seva excepcionalitat, tant, que fins i tot podem arribar a sentir la necessitat d’encendre la ràdio o el televisor, per pal·liar aquest torbament.
Tot plegat ens duu a una activitat cerebral fora de mida. El pensament passa a ser el protagonista de la nostra vida, fins i tot fent-nos perdre de vista la informació que ens arriba del cos. Aquest divorci entre el cos i el pensament és la principal causa de desequilibri i de malaltia.
El nostre estat natural s’hauria de fonamentar en una consciència plena del cos, seu de les emocions, cosa que ens permetria un estat de vetlla constant i, alhora, una gestió eficaç de la nostra ment, per mantenir-la en silenci, a fi que no destorbi ni la nostra percepció, ni el nostre gaudi personal.
Lluny d’aquesta realitat de vivència plena, vivim una gran part del nostre temps tancats en nosaltres mateixos, a causa d’una ment que ens empresona fent-nos ancorar en els records i impedint-nos viure amb plenitud. Només recuperem el nostre equilibri, en el moment que aconseguim alliberar-nos de la presó de la nostra ment, recuperem la consciència del present i som capaços de sortir de nosaltres mateixos per poder gaudir de la presència dels altres.
La nostra ment ens empresona, per exemple, quan anem a veure una obra de teatre i, mentrestant, estem pensant en el sopar que farem més tard; quan estem parlant amb algú i, en lloc d’escoltar allò que ens diu, estem pensant en la resposta que li donarem; quan no ens adonem de la posta de sol, perquè estem encaparrats en una altra cosa; quan no ens adonem que estem cansats, perquè ens entossudim a fer més del que podem fer, …
Per sortir de nosaltres mateixos, de la nostra presó mental, no hi ha més solució que aturar-nos, assaborir el silenci, escoltar el nostre cos, mirar el nostre voltant i fer tot allò que estigui a les nostres mans per fer la vida fàcil a aquells que ens envolten. No hi ha res millor per sortir de nosaltres mateixos que posar-nos a estimar apassionadament, alhora que fem florir el nostre agraïment per tot allò que ens abelleix.L’amor i l’agraïment són, doncs, l’única solució al nostre abast si volem viure amb plenitud, sense deixar que la nostra ment ens impossibiliti el gaudi. L’amor i l’agraïment ens alliberen de la presó fosca i irreal dels pensaments del passat, ens permeten viure el present amb una plenitud insospitada, i ens deixen entrellucar un futur esperançador i lliure de totes les pors.
