La por és una de les emocions que més coarta la nostra llibertat individual i l’origen de la major part de tots aquells comportaments que ens limiten com a éssers humans. Ens impedeix prendre decisions, ens impossibilita estimar, ens fa sentir incapaços, inadequats i, dissortadament, és una emoció que compartim amb la major part de la humanitat.
La por juntament amb la culpa són els pilars on es construeix el nostre ego. Por i culpa són, en definitiva, els primers símptomes de qualsevol malaltia, sigui física, mental, emocional o espiritual. La culpa ens ancora en el passat i la por ens projecta en el futur. Por i culpa, doncs, són dues emocions extemporànies que ens allunyen del present, impossibilitant-nos viure’l plenament.
La por, doncs, ennuvolant-nos la percepció del present, ens fa desconfiats, ens provoca tensions, ens desboca emocionalment i ens incapacita per estimar, no ens permet expressar-nos amb llibertat, ens fa perdre la capacitat d’intuir i, finalment, no ens permet adonar-nos de totes les coses bones que formen part de la nostra realitat.
Quan estem esporuguits podem reaccionar de dues maneres, ambdues irracionals: per una banda la fugida, sigui de quelcom o de nosaltres mateixos, i, per l’altra, l’atac que té moltes variants, des de l’atac físic a l’insult, l’amenaça i el menys teniment, tot el que calgui per esporuguir qui considerem l’adversari.
Quan coneixem la por i les seves conseqüències, és quan podem traspassar-la des de la nostra racionalitat. És quan podem fer conscients les nostres reaccions més primàries i gestionar-les a favor nostre i, alhora, som capaços d’adonar-nos que allò que s’amaga rere qui ens ataca, ens insulta, ens amenaça o ens menysté, no és més que algú esporuguit que no és capaç de dominar el seu cervell més primitiu.
Tot i així, només quan decidim plantar cara a la por, ens adonem de la seva fragilitat. Ens adonem que, la majoria de vegades, no és més que un fantasma creat per la nostra ment i que no té res a veure amb la nostra realitat. Es tracta només d’uns creació de la nostra màquina de pensar que empastifa la nostra percepció, talment unes ulleres mal graduades.L’antídot de tota por rau en l’habilitat de viure el present, únic moment que ens permet recuperar el nostre poder personal. Ben apuntalats aquí i ara, aconseguim sintonitzar cos i ment, perquè visquin el mateix moment cronològic. Es tracta, doncs, de posar l’atenció en el nostre cos, que sempre viu el present, impedint que la ment ens ancori en un moment diferent del que estem vivint, passat o futur. Només així podrem recuperar la confiança en nosaltres mateixos i en els altres, i guanyarem la capacitat de gaudi, podrem gestionar acuradament les nostres emocions, serem capaços d’estimar, de comunicar-nos, d’intuir i arribarem a comprendre el sentit profund de la nostra existència.
