Des del darrer escrit de l’any passat, han passat moltes coses. Totes molt diferents d’altres anys. Així i tot, tots hem pogut celebrar d’alguna manera unes festes que, enguany, més que mai, ens han dut més al recolliment que a la disbauxa, més a la intimitat de la llar, més a dir-nos que ens estimem, encara que fos mitjançant un telèfon mòbil o una pantalla d’ordinador. I hem fet cagar el tió i hem vist com els Reis Mags no faltaven a la seva cita, malgrat la situació pandèmica.
I els Reis ens han dut una vacuna que, a poc a poc i amb el pas del temps, tornarà a netejar el planeta de por i angoixa, perquè puguem deixar-nos de mirar de reüll els uns als altres, perquè puguem tornar a mostrar-nos el somriure i perquè finalment puguem abraçar-nos i tocar-nos, recuperant la humanitat perduda durant un llarg període. I els nostres podran emmalaltir i morir acompanyats i agafats de la mà d’aquells que els estimem. I res no serà com abans, perquè haurem descobert allò que és essencial per a la felicitat.
Ara bé, hem de continuar demanant-nos la necessària contribució, la de tots, per acabar la festa en pau. Durant un temps, haurem de tenir present allò de distància – mans – mascareta que aviat farà un any que ens acompanya. I, entre tots, farem possible que el sistema sanitari no torni a estressar-se ni arribi a bloquejar-se, que tots els treballadors de la sanitat, tots, puguin descansar, no hagin de fer hores extres i puguin finalment fer vida normal com qualsevol dels altres treballadors.
Tindrem també ocasió de tornar a escollir els polítics que volem que ens governin i tots, tots, tindrem molt present les tristes desavinences, les ineptituds i les mediocritats que hem hagut de contemplar i suportar, aquí i a arreu, durant tota la pandèmia. I com que seran ells els qui hauran d’encarar la desigualtat social i econòmica post-pandèmia, ens hi haurem d’esmerçar molt en el triatge. Ara, més que mai, necessitem homes i dones amb una honestedat sense màcula que tinguin com a objectiu el bé social i no el del seu partit; l’abolició de la pobresa més que la pròpia poltrona; el repartiment just de la riquesa més que la conservació del propi status, i més quan no han estat capaços ni de renunciar, quan tocava per justícia social, a unes dietes que no utilitzaven, mentre una infinitat de treballadors quedaven sense feina o no cobraven les ajudes que els tocaven, i mentre un munt d’empreses i de botigues havien de tancar la barraca per la manca absoluta d’ajudes al sector, davant de tancaments obligats. Així és que hem de tenir present que la nostra terra està desllorigada, qui la desllorigarà? El bon desllorigador que la desllorigui, bon desllorigador serà. Siguem conscients, a l’hora de votar, de triar bons desllorigadors, perquè aquells que no ho siguin, puguin dedicar-se a una altra feina i deixar que aquells que en saben redrecin el seu despropòsit.
Tots i cadascun de nosaltres tenim molta feina a fer, que ningú amagui el cap sota l’ala. Arremanguem-nos i posem, entre tots, les coses al lloc que els pertoca. La primera comesa, però, i la més important, és estimar-nos amb bogeria els uns als altres. Si ho fem així, la resta serà fàcil i plaent.
Regina Ferrando i Ferran
