Des de fa un any, vivim una situació nova, desconeguda i inesperada. Ja ho veieu… nosaltres que ens pensàvem que ho teníem tot controlat, de cop i volta ens hem adonat que res no és com crèiem que hauria de ser. Ens han capgirat totes les escales de valor, totes les normes socials, tots els esquemes, No és d’estranyar que ens hagi agafat a tots per sorpresa i que, després d’un any encara no haguem paït que tot ha canviat!
Doncs sí, amb una crueltat sense parió, ens han canviat les regles del joc a mig partit i tots estem francament descol·locats. Encara ens aferrem a l’esperança de poder retornar a la normalitat d’abans de la pandèmia, sense adonar-nos que allò que la vida ens demana és de canviar els nostres esquemes mentals per adaptar-los a un món que per ser millor ha de ser diferent.
Encara som a temps de plantejar-nos la qualitat de la nostra vida abans de la pandèmia i, per fer-ho ens hem d’esforçar a tenir una mirada àmplia, una mica més enllà del nostre melic, fer-nos totes les preguntes pertinents i, en la nostra intimitat, respondre’ns-les sincerament.
És bo per al nostre planeta que cada cap de setmana agafem un avió per fer turisme? És bo que cada persona tingui un cotxe, mentre n’hi ha que no tenen ni sabates? És necessari per ser feliç poder anar a la terrassa d’un bar, mentre hi ha cues a la beneficència de persones que no poden menjar? Cal que la nostra economia es fonamenti només en el turisme, destruint la pagesia i els conreus? Cal que ens haguem d’abastir de productes de fora o seria millor potenciar els productors de proximitat? Cal que cada infant tingui un telèfon mòbil, mentre n’hi ha de desnodrits? Cal que a cada pis, de cada bloc, i a cada casa hi hagi tots els electrodomèstics, o podríem compartir-los d’alguna manera? Cal que aparquem els avis en asils o podria haver-hi una altra manera de que seguissin essent útils, si tenim en compte que són la nostra principal font d’experiència? És normal que els nostres polítics afavoreixin més els grans capitals que aquells que els hem votat?, que posin per davant l’economia que la vida de les persones?…
No podem tenir una societat sana i feliç mentre hi hagin diferències abismals entre aquells que en formem part. No pot ser que hi hagi fortunes individuals insultants, mentre en el nostre món desenvolupat hi ha persones que passen gana.
És evident que una solució a nivell global es fa molt difícil, mentre els més poderosos mirin cap a una altra banda. Pel seu bé, esperem que no s’ho hagin de gastar en farmàcia. Ara bé, tots aquells que no ens contem entre els poderosos que som la gran majoria, hauríem de fer pinya perquè, entre nosaltres, les diferències no siguin tant pronunciades. Cal que aprenguem a compartir allò que per a nosaltres no és estrictament necessari. Cal que ens mirem els uns als altres com a part de la mateixa família, que ho som, per tal de poder pal·liar la pocavergonya dels insensats, dels insolidaris, dels inconscients. La unió fa la força.
Regina Ferrando i Ferran
