Una vegada hi va haver un any que no arribava a la tardor. La calor i la xafogor de l’estiu es perllongaven amb insistència fent que el paisatge quedés ben socarrimat. Les orenetes feia temps que havien emprès el vol cap a climes més propicis. Tothom pel carrer es preguntava: has vist la tardor?, sense cap resposta que els assossegués. Ja els agradava l’estiu, ja, però tres mesos, que és el que toca, més ja és passar-se, el cos ja en té prou de calor, les plantes de les terrasses estaven completament rostides i l’aigua que les hi arribava no era prou per alliberar-les d’aquella xardor.
Tothom deia: arribarà l’hivern de cop i caurem tots malalts perquè res no haurà fet possible que la naturalesa s’habituï al canvi gradual de temperatura. On ha anat la tardor?
La tardor, pobreta, estava confinada en un clot de la muntanya pelada. Li havien tancat perquè havia agafat una malura incurable. No hi havia el medicament inventat que la pogués guarir. Ella patia de silenci perquè sabia que tots l’esperàvem convençuda de la seva comesa.
Un bon matí va passar per la muntanya pelada un home savi. d’aquells que coneixen el sentit de la vida, els processos humans, les herbes remeieres i, en veure la tardor arraulida, li digué: què et passa? Ella respongué: una malura desconeguda m’ha deixat fora de combat i com que no puc fer la meva feina m’he hagut d’amagar. L’home savi li digué: tardor escolta, aquí en aquest forat no fas res de bo, ni per a tu ni per a la gent que t’espera. La teva comesa principal és la teva presència, la presència amorosa que ho embolcalla tot amb aquella escalforeta tèbia que fa que poc a poc l’estiu vagi esdevenint hivern. A tu no et cal fer res més que ser-hi, la teva presència és la teva funció principal i, si tu fas la teva funció sanaràs i faràs el miracle al teu voltant que tothom espera que facis, com cada any, i la tardor així ho va fer.
Sovint tenim la impressió que si no estem al màxim de les nostres facultats no som útils i això no és cert. La nostra sola presència ja és un estímul per a l’univers. La perfecció en el nostre món és un miratge inabastable, en aquest nivell de consciència nostra no podem encara ser perfectes. Per tant, acceptant d’entrada les nostres mancances, les nostres dificultats, els nostres inevitables errors, hem d’estar presents amb un sol desig: estimar bojament i aferrissada tot allò que ens envolta. Perquè l’amor tot ho sana, tot ho fa reviure, tot ho posa al seu lloc.
En el fons només es tracta de prendre consciència de que tot allò que tenim és un bé rebut, un bé regalat en el moment del nostre naixement, que ens farà satisfets en la mesura que el compartim amb tots aquells que ens envolten. Només així el cicle de la natura, no s’aturarà mai, perquè cadascú de nosaltres posarà el granet de sorra que li pertoca per fer del nostre món un lloc més acollidor, més amorós, més habitable. No ens avergonyim de les nostres imperfeccions i mostrem la nostra part més lluminosa, més gentil, més amorosa i indispensable per millorar l’entorn.
Regina Ferrando i Ferran
