Tenim clar que no estem sols al món? Sovint, quan ens distraiem, vivim des de la sensació que estem sols, que allò que no fem nosaltres no ho farà ningú o que no cal esperar res dels altres.
Aquest comportament el podem veure si mirem el nostre voltant amb infinitat de situacions que vivim. Per exemple, quan t’atures al carrer per parlar amb un amic que t’has trobat, sense adonar-te que barres el pas de persones que vulguin passar i normalment els obliguem a baixar de la vorera, sense ni tan sols adonar-nos-en. O bé, quan aparquem en un pas de vianants perquè no hi ha manera de trobar cap més lloc d’aparcament, som plenament conscients que podem estar barrant el pas a persones amb mobilitat reduïda?
Recordo que totes aquestes normes de convivència ens les ensenyaven a casa era una feina dels pares que feien amb molta aplicació i que a base de repetir quedaven gravades al subconscient. Quan anant per la vorera et trobes amb una persona més gran que tu, cedeix-li el pas perquè no hagi de baixar, quan hagis d’esternudar tapat la boca amb la mà o el mocador, menja amb la boca tancada, no interrompis una conversa, i un llarg etcètera de normes senzilles però que feien la vida més fàcil a tothom.
Tinc la impressió que avui aquestes petites normes que passaven de pares a fills en un grapercentatge s’han perdut pel camí. Hi ha pares, segurament per excés de feina o perquè anem tots més atabalats, que han deixat de fer aquesta tasca que era una tasca de transmissió de normes senzilles de convivència. També és cert, i cal dir-ho, que hi ha pares que encara ho fan, perquè encara avui et trobes amb infants que et cedeixen el pas a l’hora d’entrar en algun lloc, que baixen de la vorera si et troben a mig camí, que tenen en definitiva aquella pàtina de bons costums que no fan mal a ningú, però que fan la vida més fàcil a tothom.
En realitat es tracta només d’estar atents, de ser-hi, de tenir els peus ben plantats a terra, de tenir el cap fix en el present. Aquest comportament ens permetrà adonar-nos de la realitat, ens permetrà no viure distrets i amb la sensació de que en aquest món no hi ha ningú més que nosaltres.
En realitat, si ens hi fixem, veurem que no és tan difícil fer-ho bé, es tracta només d’estimar els altres en les coses senzilles, perquè tots aquests gestos que abans s’ensenyaven de pares a fills són formes concretes d’estimar que fan la vida fàcil a tots els que ens envolten. Quan parlem d’estimar, també parlem d’aquests petits gestos que fan que les nostres relacions siguin respectuoses, que tinguem presents aquells que ens envolten, que estiguem disposats a allargar la mà quan ens trobem amb algú que ho necessita.
Si res no t’impedeix fer-ho, creu-me no t’ho pensis més, no t’hi resisteixis. Fem-nos i fem la vida fàcil a aquells que ens envolten i el món serà una mica millor.
Regina Ferrando i Ferran