Per a aquells que encara no se n’hagin assabentat, els he de donar una mala notícia: el coronavirus, causant de la COVID, encara es passeja entre nosaltres i segueix fent estralls a nivell personal i a nivell sanitari.
Aquells que no l’hem hagut de patir podem fer veure que no existeix o que no ens n’hem adonat, però mentre hi hagi un sol infectat, tots estem exposats a la seva intervenció maliciosa i, massa sovint, perillosa.
Això vol dir que, de moment, encara no podrem viure amb total normalitat. No podem, per ganes que en tinguem, fer exactament les mateixes coses que fèiem abans d’aquesta pandèmia, sense posar-nos en perill o sense posar en perill aquells que ens envolten. Quina part és la que no entenem?
Amb arguments d’adolescent, justifiquem que als joves se’ls ha robat la vida, d’acord. I les persones grans, que han de passar el darrer període confinats i en solitud, a aquestes no se’ls ha robat res? La gran veritat és que tots, absolutament tots, hem estat damnificats per aquesta malaltia que ningú sap d’on ve ni on va.
I també és cert que una gran majoria, conscients de la situació, malgrat no poder comprendre-la s’han posat les piles i segueixen al peu de la lletra totes les recomanacions de les autoritats sanitàries, inclosa una vacunació, des de la plena consciència que es tracta d’un estudi, en el que tots som conillets d’índies voluntaris.
Com sempre, davant d’una situació que no comprenem ni controlem, perquè hi ha molta confusió ambiental i informativa, l’única cosa que podem fer és posar-nos en la pell dels altres i, en allò que a nosaltres pertoca, fer l’impossible per protegir-nos i protegir-los.
Ja no es tracta de discutir l’existència o no d’un perill evident (les xifres sanitàries ho corroboren), es tracta de plantejar-nos la vida des de la prudència i l’evitació de qualsevol perill potencial.
Quan es tracta d’escollir entre confiança i seguretat, l’elecció no és sempre fàcil si només pensem amb nosaltres mateixos. Si, en canvi, pensem en els beneficis a nivell col·lectiu que això pot comportar, l’elecció es fa molt més senzilla i tolerable.
L’única veritat rau en la seguretat que algun dia serem capaços de contrarestar els efectes nocius d’aquesta malaltia i és aleshores quan potser haurem après que les abraçades, els àpats en família, les sortides a la muntanya, una bona lectura, la meditació continuada, una bona alimentació, les trobades amb els amics, el respecte exercit des de l’amor i la delicadesa, és molt millor que treballar incansablement, per viatjar incansablement, per banyar-nos en alcohol o altres substàncies cada cap de setmana, sense adonar-nos que, mentrestant, la vida se’ns escola orfe de contingut i de gratificacions que ens puguin satisfer.
Regina Ferrando i Ferran
