Meditar és retrobar el camí cap a casa. És desconnectar-se d’un exterior bulliciós, per aprofundir en un interior que comença en la foscor, però que esdevé lluminós amb el pas de cada respiració.
L’entrada i sortida d’aire va netejant, a poc a poc, tots els racons foscos que hem anat col·leccionant, en el decurs de la nostra història, i ens allibera de la presó de la ment, permetent-nos gaudir de l’aquí i ara i, per tant, ens retorna la nostra capacitat d’estimar que resta dins nostre tenallada per la por.
Viure aquí i ara vol dir, doncs, alliberar-se de la por. L’arrel principal de la nostra dissort, perquè la por no ens permet estimar i sense estimar deixem de ser qui som, deixem de ser imatge del Creador. Meditar és, doncs, l’eina que ens permet tornar a ser. Una eina que s’ha de conrear amb l’antítesi d’allò que estem acostumats: el silenci exterior i interior.
És fàcil aconseguir el silenci exterior, n’hi ha prou, segurament, a desendollar uns quants estris i ja ho tindrem. En canvi, el silenci interior és un hàbit a adquirir i això requereix paciència, confiança, persistència i determinació.
Al marge del silenci, no necessitem gran cosa més. Una postura còmode que ens mantingui la columna recta, però relaxada. No cal fer grans exercicis de gimnàstica, per a nosaltres, occidentals, amb una bona cadira o bé estirats al llit en tenim ben bé prou. Això sí, cal que les plantes dels peus toquin a terra i que deixem que les mans reposin sobre les cames, sense creuar ni cames ni braços.
Aconseguida la postura escollida, hem de posar la nostra atenció en el nostre cos. El cos és la nostra part que sempre, sempre, viu el present. Això vol dir, que si esdevenim espectadors fidels de la nostra respiració, per exemple, a poc a poc, anirem aprofundint en el nostre llac interior. Un llac, la superfície del qual, està farcida de turbulències però, a mesura que anem aprofundint, ens adonarem que, molt a poc a poc, les turbulències van desapareixent i arriba el dia que penetrem en el fons del llac, en el nostre santuari interior, un indret d’una pau immensa que reconeixem de seguida com el nostre origen i el nostre fi, les nostres alfa i omega, un lloc que ens connecta amb 
tota la Creació, on ens reconeixem membres d’una única família o d’on brolla una font d’amor immens i inesgotable que ens sadolla i ens fa caure totes les cuirasses.Per començar, n’hi ha prou a meditar 20 minuts al dia. Val a dir, no us vull enganyar, que al principi no ens serà fàcil, perquè la nostra ment, acostumada a ser la protagonista tothora, intentarà boicotejar-nos i ens enviarà totes les distraccions que pugui. És molt important, però, no enfadar-nos amb la ment, ella voldrà continuar fent el mateix que li hem deixat fer fins ara. Per això cal ser pacient, persistent i determinat, des de la confiança que la respiració es va obrint camí i la ment, a poc a poc, anirà cedint espai al silenci.