“No deixis per a demà allò que puguis fer avui” és una frase feta que de forma general ens convida a abandonar la peresa i posar-nos a la feina. Per a mi, però, té un significat que depèn del context. És a dir, si parlem de feina, associada a la professió de cadascú, la considero una trampa mortal que em fa pensar més en productivitat a ultrança que en altra cosa. Ara bé, si parlem d’estimar, per exemple, la considero del tot escaient i fins i tot necessària. Sempre és moment d’estimar i no cal supeditar-ho a les nostres ganes de fer, sinó a l’acte de deixar fluir la nostra naturalesa primordial, sense el que restem en la més pura eixorquia.
Hi ha una altra dita que complementa l’anterior: “Que les coses urgents no ens distreguin de les coses importants”. Moltes vegades ens perdem per viaranys sense sentit, mentre deixem el camí meravellós de la nostra humanitat. Quantes vegades estem estressats per una infinitat de tasques que no ens duen enlloc i que ens impedeixen veure les coses importants que ens perdem per estar focalitzats en objectius secundaris?
Massa sovint, les coses urgents desbanquen les coses importants. Ens deixem endur per qüestions circumstancials i, amb l’excusa de no tenir temps, anem ajornant allò que indiscutiblement ens faria créixer. I és que, massa sovint, ens fa mandra encarar amb valentia aquells tics que frenen la nostra expansió de consciència. Podem deixar-nos endur pel remolí de la rutina diària i anem ajornant l’exercici de soledat i introspecció necessàries per avançar en allò que sabem ens convé per estar més presents i ser conscients d’allò que s’esdevé al nostre voltant.
Si vivim de forma superficial, l’única cosa que perpetuem és un estancament profund i una insatisfacció creixent. Des d’aquesta perspectiva, és molt difícil viure amb plenitud i estimar amb la puresa necessària per ser feliços fent feliços els altres. I encara més, mentre malbaratem el nostre temps lamentant-nos per tot allò que no fem, la nostra vida discorre sense sentit.
Demà ja és massa tard. Només avui podem introduir canvis significatius. Demà farà fructificar les llavors d’espiritualitat que avui sembrem. Si cada dia ens proposem fer un pas, per petit que sigui, per aprofundir en la nostra font de saviesa interior, amb el temps els fruits sadollaran la nostra existència. Cada gest que fem, cada paraula amable, cada somriure que dediquem a l’altre, des de la sinceritat més íntima, son passes que ens acosten a la nostra realització personal.No es tracta, doncs, de fer grans proeses, sinó de viure constantment des de la seguretat que som diamants en brut que, dia rere dia, van alliberant-se de la seva estultícia per esdevenir, com més aviat millor, la joia més preuada. Aquesta hauria de ser la nostra intenció diària principal, que no està renyida ni amb la rutina, ni amb la necessitat d’aconseguir aspectes materials que també són necessaris. Només així, podrem destriar allò que és superflu d’allò que no ho és. Cerquem un minut diari de recolliment i de donació, la recompensa serà l’amor etern.
