Observant el capteniment de la gent que m’envolta, constato un malestar, una crispació, un desencís i una manca de respecte, agreujats a partir del fatídic confinament a què ens hem vist sotmesos en els darrers anys. És com si tinguéssim la sensació que vivim sols en aquest món i que els altres hi són només per fer-nos nosa.
Recordo que em va colpir molt el capteniment de la població japonesa, després del terratrèmol que s’esdevingué la matinada de l’11 de març de 2011. Recordo que, a mesura que passaven les hores la magnitud del drama prenia dimensions inimaginables. Poc més tard, un tsunami amb onades de 10 metres d’alçada feia desaparèixer sota les aigües viles senceres. Els morts i desapareguts havien anat augmentant vertiginosament a mesura que passaven les hores. Una setmana més tard la catàstrofe escopia xifres desbordants en tots els sentits i, per si això no fos poc, l’explosió d’una central nuclear afectà milers de persones que irremissiblement engruixiren el número de víctimes. En tres dies dos desastres naturals de grans dimensions i una alerta nuclear de conseqüències imprevisibles!
Em va commoure, mirant les imatges esborronadores, que ens servia puntualment la televisió del Japó, el comportament de les persones afectades. M’emocionava contemplar el civisme, el respecte, l’ordre, la serenor, l’honestedat i l’acceptació com vivien la catàstrofe, sense grans lamentacions, que per a nosaltres serien naturals, i amb esperit positiu, col·laborador i solidari.
La majoria de desastres naturals que havíem contemplat fins aquell moment, anaven acompanyats d’aldarulls, de saqueigs, de pillatge. Al Japó, en canvi, davant l’escassetat d’aliments vèiem les persones fent fileres ordenades a la porta dels supermercats pagant religiosament allò que els venien. Ells ens explicaven que, des d’infants, els ensenyen que és més important el bé comú que el bé personal, que és més positiu servir que fugir, que és més intel·ligent tenir una mirada esperançada que desolada. I tot això com a conseqüència de l’educació, d’estar entrenats per a aquestes ocasions, de tenir protocols de seguretat, de fer simulacres periòdics, d’organització, de disciplina, d’ordre i, sobretot, d’un respecte exquisit pels altres.
Sense entrar en valoracions de polítiques o de règims concrets, crec que una societat que fomenta el bé comú, el servei, el civisme, el respecte, l’ordre, la serenor, l’honestedat i l’acceptació, és bona per emmirallar-nos-hi. Nosaltres, país europeu democràtic, tenim una legislació exhaustiva que s’acompleix poc i que es fa complir menys, amb intencions de “feta la llei, feta la trampa”, que potencia el bé personal per sobre del bé comú.
Urgeix aprendre coses, urgeix una educació en valors a les famílies que són la seu del principal aprenentatge. No podem deixar-ho tot en mans de l’educació reglada. Hi ha infinitat de coses que, si no s’aprenen a casa, no s’aprenen enlloc. Posem fil a l’agulla des de la base, perquè si esperem que ho facin els polítics, estem perduts.
