Ara sí que fa calor!, però la calor ve acompanyada de les vacances, o sigui que és temps d’impàs, de parèntesi, de tornar al cos les condicions de descans que li hem negat durant tot el curs i, si ho fem a consciència, el cos ens ho agrairà.
Tenim un cos preparat per a tot, amb capacitat d’adaptació a moltes circumstàncies, que a nosaltres ens semblen insuportables i cal que no perdem aquesta preparació que ajuda a mantenir la salut i ser menys vulnerables.
Aquell costum tant humà que ens caracteritza, de no voler acceptar els canvis. Si fa fred rondinem perquè fa fred, si fa calor perquè fa calor, si plou perquè plou,… Així hem arribat a l’absurd de crear artificialment la mateixa temperatura tot l’any, amb correctius com les calefaccions i els aires condicionats que, a part de privar-nos de l’experiència física saludable dels canvis, signifiquen una despesa incalculable, tant per a les nostres butxaques com per al medi ambient.
Obviem la saviesa de la natura que ens dona a cada moment allò que és bo per a nosaltres i intentem canviar la realitat amb els nostres coneixements limitats. La natura hauria de ser la nostra gran mestra. Si ens fixem amb els animalons ens adonarem que no necessiten ni calefaccions ni aires condicionats, que el seu cos s’adapta a totes les circumstàncies.
Creieu que és normal que a l’hivern, a dins les cases, haguem d’anar amb roba d’estiu i, a l’estiu, amb roba d’hivern? Això passa. Tots sabem que, si anem a l’estiu al cinema, haurem d’agafar una “rebequeta”, si no volem agafar el que no tenim.
Amb tot anem a parar a la nostra resistència al canvi i a una societat que ha aconseguit trastocar les lleis de la natura, creant ambients diametralment oposats. Una cosa és que, si fa calor i hem de treballar, intentem pal·liar els inconvenients, però sense passar-nos, tampoc no cal que ens morim de fred.
Com sempre, anem a parar a la necessitat cada vegada més imperiosa de fer servir el sentit comú. Totes les masses piquen -diem col·loquialment- i és ben cert. Tenim totes les comoditats que fan que cada vegada el nostre cos perdi més vitalitat, per manca d’estímuls i de moviment.
Aprofitem les millores aconseguides per la intel·ligència humana, però guardem-nos de malmetre la intel·ligència més gran que ens ha creat. Cal conscienciar-nos de la destrossa mediambiental que per ignorància hem infringit a l’univers. Fem el possible per no anar més lluny en la destrossa i comencem a pal·liar-ne les conseqüències.Finalment, anem a parar al concepte de respecte. Respecte que també vol dir estima. Allò que s’estima no es malmet, se’n té cura. Així, doncs, de la natura n’hem de tenir cura com de la pròpia família. És casa nostra que ens acull i ens ho dona tot perquè puguem viure.
