Un cop més, immersos en l’estiu, l’època de l’any que més satisfaccions ens dona, perquè ens permet contactar els uns amb els altres, en ambients festius, de vacances, de festes majors, quan la climatologia ens obliga a prendre estada en espais oberts dels carrers, de les places, de la platja i de la muntanya.
Preparem-nos per reposar i recuperar l’energia que una resta d’any curulla d’obligacions ens ha malbaratat i gaudim de tot i de tothom, els uns dels altres, d’aquelles novetats que puguem descobrir i admirar i d’aquells ambients distesos i lliures, amb una disminució clara de les obligacions que hem de suportar durant el llarg curs.
La natura, la climatologia, la cultura i els costums adquirits ens organitzen, cada any, un període de reconstitució, de retrobament amb nosaltres mateixos, de distensió, de gaudi, de llibertat, de xerinola i també, per què no, de disbauxa. És temps d’anar cap enfora, d’ocupar l’espai que ens envolta i en separa els uns dels altres. Temps de gaudir amb els cinc sentits de tot allò que se’ns regala en el moment del naixement.
Podem dir, doncs, que l’estiu és la plenitud de la vida, l’època de l’any en la qual podem desenvolupar el màxim benestar i la màxima llibertat. L’època en la qual les responsabilitats habituals es redueixen a la seva mínima expressió i cerquem d’omplir-la amb activitats que ens reposin del tràfec habitual d’un curs que duu el nostre grau de responsabilitat a la seva màxima expressió.
Aquells que tenim la sort de viure en el món desenvolupat, de vegades, no som prou conscients dels avantatges que tenim només pel fet d’haver nascut aquí, en una societat benestant, on tenim les necessitats bàsiques cobertes, on gaudim d’una meteorologia excel·lent, sense temperatures extremes, sense desastres naturals. I, massa sovint, oblidem que altres éssers humans, pateixen situacions límit sense tenir-ne cap culpa, només pel la loteria del lloc de naixement.
La manca de perspectiva global és un dels nostres majors inconvenients a l’hora d’avaluar la nostra vida. Allò que per a nosaltres és la normalitat, per a altres és un bé de Déu. Nosaltres podem sortir al carrer sense por de prendre mal, en contraposició d’altres que viuen immersos en conflictes bèl·lics des de temps immemorials. La guerra, pobresa i la fam fan estada en una part molt important de la humanitat, mentre nosaltres vivim en un paradís.
Lluny de valorar aquest fet, tendim a magnificar petits conflictes, ens barallem els uns amb els altres, no ens respectem ni fem res per sentir-nos útils a aquells que ens envolten. Esdevenim éssers autistes, incapaços de valorar la nostra realitat, cosa que ens condemna a una vida grisa i sense sentit.Agraïm l’existència d’un estiu cada 12 mesos que ens recorda la nostra benaurança.
