Les emocions són una part molt important de nosaltres mateixos. Són la forma que el nostre cos té d’expressar-se. Davant de qualsevol estímul, intern o extern, el cos expressa, d’una manera puntual i automàtica, una emoció. El plor, per exemple, relacionat tant amb l’alegria com amb la tristesa, és una expressió clara d’una emoció; així com també ho és la por, que compartim amb tota la humanitat, i que ens crea tensions i ens paralitza, impedint-nos ser l’ésser humà que en potència tots podríem arribar a ser.
A diferència de la resta d’éssers vius, els humans tenim una habilitat que massa sovint actua contra nostra: la capacitat de dissimular les nostres emocions. Capacitat que adquirim amb el pas dels anys. Si a aquesta capacitat hi afegim allò que socialment està ben vist i mal vist, ens trobem amb realitats en les quals les persones han après a bloquejar completament les seves emocions, presentant-se als altres d’una forma hermètica i sense fissures. D’aquesta manera ens creiem, ai las!, que som menys vulnerables.
Aquesta habilitat que, fins i tot pot semblar una avantatge, lluny de ser-ho s’ha convertit, per a un gran nombre de persones, en una de les principals fonts de malestar, d’infelicitat i, en definitiva, de malaltia.
La manca d’expressió, en qualsevol aspecte de la nostra vida, és una mutilació que ens impedeix relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb els altres. I nosaltres, no ho oblidem, som en essència éssers socials, estem creats per relacionar-nos.
Ara bé, l’impuls de dissimular les nostres emocions és ancestral i va passant de pares a fills juntament amb totes les normes de conducta i socials. L’infant aprèn a dissimular, de la mateixa manera que aprèn a llegir i a escriure.
Ha d’arribar el moment, però, que ens plantem i canviem el rumb de la nostra vida. Cal que revisem la nostra manera de moure’ns i de relacionar-nos i, si arribem a la fatal conclusió que som experts en la dissimulació, cal que automàticament ens disposem a deixar de fer ús d’aquesta habilitat i comencem a expressar les nostres emocions sense cap mena de vergonya ni pudor.
Tinguem sempre present que tots, absolutament tots, en sentim d’emocions. Que les emocions no ens han de fer ni por ni vergonya. Plorar, riure, tenir por són situacions normals que tots, en un moment o altre de la vida, experimentem.Davant de qualsevol emoció, preguntem-nos què hi guanyem dissimulant? Veurem que l’única cosa que guanyem és passar una mala estona, intentant dissoldre el nus que sentim a la gola o al pit. Plorem i riem sense cap problema. En la mesura que nosaltres deixem de dissimular, també ajudarem els altres, perquè deixin de fer-ho, i poc a poc haurem contribuït a fer un món millor, amb persones més sanes, més sinceres, més felices i més transparents. Mostrem-nos tal com som, perquè, no ho dubteu, cadascú de nosaltres és una obra d’art meravellosa i irrepetible. No cal arribar a la perfecció absoluta per ser un regal per als altres.
