Tant des del nostre intel·lecte, com des dels millors dels nostres sentiments, tots anhelem que el respecte amari els nostres pensaments, les nostres relacions, les nostres accions. Desitgem ser respectuosos, però no sempre ho aconseguim. Si tenim en compte que respectar és un sinònim d’estimar i estimar porta implícit acceptar-nos i acceptar els altres tal com són, hem de convenir que no sempre reeixim en el nostre propòsit. Massa sovint, travessem la ratlla vermella de la llibertat de l’altre, sense mala intenció, naturalment, sinó des del convenciment que li estem fent un bé. En el fons, pensem que sabem allò que li convé.
Això passa, sobretot, en l’educació dels fills. Creiem que els infants són un receptacle buit que nosaltres hem d’omplir amb allò que creiem que està bé; quan els infants, en realitat, venen a mostrar-nos aquella puresa, aquella transparència, aquella innocència que nosaltres hem perdut i que sovint ens impossibilita ser feliços i relacionar-nos en llibertat. Educar, doncs, seria caminar al costat de l’altre, acompanyant-lo i estimant-lo, sense imposicions, deixant que les virtuts de cadascun impregnin i s’emmirallin en les de l’altre. La nostra relació amb els infants hauria de ser d’obertura total per rebre amb humilitat l’ensenyament valuosíssim que desprèn aquell personatge en creixement i, alhora, maldar perquè la nostra actitud i el nostre exemple no malmetin l’autenticitat del seu contingut, ni el desviïn de la seva ruta.
Estimar és respectar l’altre, acceptant-lo tal com és, creant l’espai de llibertat que li permeti prendre les seves pròpies decisions. Lluny d’això, massa sovint, el nostre orgull ens fa pensar que sabem allò que a l’altre li convé i, en un excés de bona fe, ens dediquem a imposar-li-ho per tots els mitjans al nostre abast.
Fixeu-vos que estimar i respectar algú que sempre fa tot allò que li diem, no té cap mèrit. Estimar una persona enganxada a la droga, sense pretendre salvar-la; estimar una persona que ens fa mal, sense esperit de revenja; estimar un assassí sense condemnar-lo; estimar una persona que no s’estima, sense sermonejar-la, són situacions que sovint ens costen de gestionar.
Cadascun de nosaltres tenim la nostra pròpia percepció de com han de ser les coses, però no podem perdre de vista que la nostra percepció no és l’única que existeix. Cada un de nosaltres té la seva manera de veure i de viure. Si coartem la llibertat de l’altre, encara que sigui volent-li bé, és molt possible que l’única cosa que aconseguim és fer-li la vida difícil i impedir-li que pugui realitzar-se d’acord amb les seves creences i la seva missió, que no tenen perquè ser les nostres. L’amor veritable no posa condicions. Estimar és reconèixer l’altre des de la igualtat i relacionar-nos-hi, no des de l’orgull que ens fa pensar que som millors, sinó des de la humilitat que ens permet aprendre coses noves constantment. L’amor és la força més poderosa que existeix. Es transmet per impregnació, per osmosi, i no per bones intencions. Estimar així ens permetrà posar les coses al lloc que els pertoca i, sense fer cap esforç, aconseguirem ser feliços, fent feliços els altres.
