En la majoria dels casos, hem estat educats en l’esperit de perfecció. Ens han ensenyat que ens havíem d’esforçar per tal de ser els millors en tots els àmbits, que tots els nostres objectius havien de ser sublims, que ens hi havíem de deixar la pell. Aquesta exigència, enregistrada en totes i cadascuna de les nostres cèl·lules, sovint ens empeny, d’una manera obsessiva, a esmerçar quantitats ingents d’energia per aconseguir objectius inassolibles, alhora que ens perdem aspectes fonamentals.
Fins que, amb una mica de sort, un bon dia, ens adonem que la perfecció és una utopia, que ningú no és perfecte i que, per molt que ens hi esmercem, hi ha coses inabastables. Aquest descobriment ens fa conscients d’aquella part de nosaltres mateixos que sempre hem volgut amagar: les nostres mancances. I aquest és un moment màgic que ens pot fer iniciar tot un procés de creixement, ben diferent d’aquell que havíem fet en el passat.
Reconèixer-nos, sense vergonya, persones incompletes i imperfectes és un pas fonamental en el nostre desenvolupament. És, només, des d’aquesta visió objectiva i realista de nosaltres mateixos, que podem seguir un camí que ens menarà a una millora constant com a éssers humans i, alhora, ens permetrà una vivència molt més plaents del camí que recorrem.
Es tracta d’incorporar l’amor, la comprensió i la compassió a la nostra vida. Sense aquests elements estem condemnats a l’esforç constant, que duu al desànim, i a la manca de satisfacció. Ser amorosos, comprensius i compassius, tant amb nosaltres mateixos com amb els altres, en canvi, fa el nostre camí lleuger, gratificant i molt més efectiu, perquè esdevenim bona companyia, cosa que ens enriqueix i ens permet entrellucar la nostra missió veritable: ser feliços fent feliços aquells que ens envolten.
Fem que la nostra vida estigui amarada d’amor, de comprensió i de compassió. tant per nosaltres mateixos, com per tot allò que ens envolta, sigui la nostra família, els nostres amics, els nostres companys de feina, la natura, l’Univers…
No ens deixem emportar per les pressions de la nostra societat, per la violència que ens envolta i per la que rau en un racó amagat del nostre cervell primitiu, per les etiquetes i per les falses morals. Som éssers eterns i, com a tal, no podem caure en la temptació de creure que podem ser perfectes i autosuficients. Som éssers incomplets que ens complementem els uns als altres i, sense aquesta complicitat ineludible, la nostra vida és estèril i sense sentit.Tots som una espurna de la creació i la nostra perfecció només arribarà amb la fusió plena de totes i cadascuna de les espurnes que en formem part. Sols, som imperfectes, però en unitat esdevenim allò que el nostre cor desitja des de temps immemorials. Estimem-nos i respectem-nos, tot i les nostres mancances, perquè la perfecció és una fita realitzable únicament si ens reconeixem com a part del Tot.
