El motiu principal d’aquest escrit, des de sempre, no és altre que aprofitar la possibilitat de compartir eines que afavoreixin la pau interior, aquella fita que ens permet ser qui som i viure aquí i ara. Sí, només des de la pau interior, som capaços de viure centrats en el present i, com a conseqüència d’això, ser conscients l’allò que passa dins nostre i al nostre voltant. Només des d’aquesta pau som capaços d’expressar-nos amb llibertat i, per tant, d’oferir la nostra essència més preuada que és l’amor incondicional.
La recerca de la pau interior és, però, un camí de renúncies. Si no renunciem a tot allò que ens empresona en nosaltres mateixos, si no ens alliberem d’aquells comportaments que ens limiten, no l’assolirem. Hi ha molts comportaments, que emmascaren la nostra veritat i són una conseqüència del nostre ancoratge en un passat, massa sovint ple de dolor, de culpa i de por. Entre aquests comportaments que ens allunyen del present, n’hi ha un de molt arrelat que és el judici.
El judici implica una comparació i una avaluació. Quan judiquem algú, ho fem sempre comparant-lo amb allò que nosaltres creiem que és correcte. A la nostra ment hem fabricat una imatge de com ha de ser el món. Aquesta imatge està d’acord amb els costums, les normes morals, la cultura, en definitiva, tot allò que ens han dit que ha de ser i nosaltres ens hem cregut, sense ser massa conscients que aquesta imatge interna no sempre té perquè coincidir amb la realitat.
El judici és una de les principals fonts de desencontre en les nostres relacions, perquè ens impulsa a pretendre que els altres siguin o facin allò que nosaltres creiem que han de ser o fer. Si el comportament de l’altre no s’ajusta al nostre model intern, tendim a judicar-lo i a creure’l culpable per no ser com a nosaltres ens agradaria que fos. Si no hi parem atenció, podem caure en la temptació de sentir-nos salvadors de la humanitat sense adonar-nos que aquest tarannà ens aïlla en nosaltres mateixos i ens allunya de l’altre, perquè no ens permet acceptar-lo i estimar-lo tal com és.
Estimar és, entre moltes altres coses, respectar, acollir, honorar. Saber acollir l’altre amb respecte i acceptació, deixant-lo expressar amb autenticitat, sense que els nostres judicis el coaccionin. Quan ens adonem que en l’altre hi ha quelcom que no ens agrada, lluny de voler-lo canviar, cal que ens posem a esbrinar perquè no ens agrada i quina és la lliçó que nosaltres n’hem d’aprendre.
No oblidem que els altres són el nostre mirall. Observant-los descobrirem quines lliçons ens manquen per aprendre. Si en lloc d’això, malbaratem tota la nostra energia judicant-los i intentant canviar-los, perdem el temps inexorablement.El conreu de la pau interior ens permet estimar sense judicar, acceptant-nos i acceptant els altres tal com són, amb amor gratuït, amb reverència, des del convenciment que tots tenim el mateix valor i tots formem part de la mateixa família.
