“Si un no vol, dos no es barallen”. Aquesta és una dita del nostre refranyer popular que, en el context de la nostra societat del segle XXI i en els temps que ens toca viure, pren una significació especial, perquè ens pot estalviar molts conflictes.
Tots aquells que estem conscientment compromesos en la millora constant com a éssers humans i, per tant, transitem un camí espiritual, l’hem de tenir present, per poder neutralitzar les onades de negativitat que ens envaeixen, provocades per qui, defugint les seves responsabilitats i fent un ús il·lícit de la seva força bruta, provoca incidents que comprometen seriosament la convivència col·lectiva i l’harmonia necessària entre pobles.
Quan els humans ens deixem arrossegar per la nostra part fosca, som capaços de cometre les barbaritats més monstruoses. Alhora, també, sortosament, són molts aquells que, conscients de l’abast dels seus actes, intenten fer tot el que poden perquè les seves accions siguin respectuoses.
La qualitat de totes les nostres actuacions vitals, depèn del nostre grau de consciència, de la nostra capacitat d’estimar i, per tant, de respectar els altres i, com a conseqüència d’això, del nostre desig persistent de veure feliços aquells que ens envolten.
Dissortadament no tothom té el mateix nivell de consciència. Aquest és un fet que hem d’aprendre a acceptar. No tothom està en el mateix estadi de creixement personal i no tothom ha descobert que la comesa més important de l’ésser humà és fer feliços tots aquells que anem trobant pel camí.
Tothom té quelcom per ensenyar-nos, sigui del país que sigui, sigui de la raça que sigui, sigui ric o sigui pobre, sigui culte o sigui analfabet. Tots tenim la mateixa qualitat humana i tots els mateixos drets que hem de voler exercir des de la més pulcra honestedat. Malauradament, però, el relat de la història ens demostra que massa sovint hi ha col·lectius que s’aprofiten d’altres, menystenint-los, sotmetent-los sense cap consideració, negant la seva dignitat, en benefici només d’una part.
Tot poble té dret a assolir la seva màxima realització. Conquerir-la és un deure inqüestionable. Ara bé, per arribar-hi no pot, de cap de les maneres, caure en la provocació que l’enfronti amb aquells que la utilitzen per desestabilitzar l’adversari. Ja n’hi ha prou de permetre que es confongui la diferència entre cultures amb diferents nivells de qualitat. No caiguem, doncs, en provocacions de qui, amb més o menys consciència, traça i radicalitat, pretén veure’ns sotmesos i fer-nos combregar amb rodes de molí. Com a col·lectiu, l’única arma vàlida entre nosaltres és l’amor incondicional que reposa en el respecte més absolut. La nostra resposta a provocacions i accions violentes només pot passar per l’amor i la no violència. Això sí, sabent fer-nos respectar; defensant els nostres drets individuals i col·lectius, i no deixant-nos arrabassar ni un gram de la nostra capacitat de decisió.
