La ràbia, segons el diccionari de l’Enciclopèdia catalana, és “torbament de l’ànim irritat, violentament enutjat”. La ràbia és un subproducte de la impotència. És una de les emocions més compartides en els països civilitzats quan, davant d’una injustícia, per exemple, no ens és permesa una resposta visceral, que possiblement seria la que ens alleujaria l’ànim, sinó que la que se’ns demana és cívica, ponderada i no agressiva.
No podem oblidar que l’agressivitat forma part del nostre ADN, ens és ancestral i s’allotja en el nostre cervell més primitiu, el cervell rèptil. Amb l’evolució de l’espècie humana i la formació, cada cop més complexa, del neocòrtex, l’ésser humà ha après a reprimir les pulsions més viscerals, en benefici de l’entorn. Som capaços, doncs, de, amb més o menys facilitat, donar una resposta ponderada, malgrat que les entranyes ens sobreïxin per la boca.
Això, que ens abelleix, no deixa de ser un inconvenient per a nosaltres mateixos si no procurem fer una gestió acurada de les ràbies reprimides. Si bé, està bé que, en un moment determinat, les reprimim, també cal que les gestionem, perquè no ens quedin enquistades i ens facin emmalaltir.
Hi ha ràbies de comportament propi (hi ha gent que és rabiüda de mena, què hi farem!), ara bé, les ràbies pitjors, són aquelles provocades per l’entorn. Abans parlàvem d’impotència i d’injustícia. Tant l’una com l’altra provoquen en la nostra biologia una mena de bullida que, així que s’esdevé, cal fermar-la amb totes les nostres forces per no ferir ningú, cosa que generaria, segurament, més injustícia, més impotència i faria que la ràbia s’estengués com un reguer de pólvora.
Ara bé, un cop fet l’esforç de reprimir la ràbia, com més aviat millor, en la nostra intimitat més íntima, hem de gestionar aquella repressió i expulsar aquella ràbia que roman encara en el nostre interior. No hauríem d’anar a dormir sense haver eliminat la col·lecció de ràbies acumulades durant la jornada. Això ho podem fer mitjançant exercicis de relaxació, a través de la respiració conscient, amb banys calents, amb exercicis de ioga i, sobretot, amb una tossuderia exemplar per no trobar excuses a l’hora de tenir mitja hora per a nosaltres mateixos, per dedicar-la a la prevenció de la nostra salut, tant física com mental i emocional. Només així evitarem que les nostres ràbies esdevinguin cròniques i ens estalviarem molts problemes futurs Aquesta és una tasca que ningú no pot fer per nosaltres i, per descomptat, molt necessària en el temps i les circumstàncies que ens toca viure. Si volem estar sans, que ho volem, i ser útils a aquells que ens envolten, que ho desitgem, hem maldar per tenir cura de nosaltres mateixos, fent una gestió eficaç d’aquelles emocions que són producte del nostre cervell més primitiu. Només així, podrem continuar evolucionant com a éssers humans i, alhora, contribuirem a l’harmonia necessària perquè tota societat es pugui desenvolupar. El respecte a vegades requereix contenció; no ens oblidem, però, de la necessària i posterior descompressió.
