El clam “no tinc por” és l’arma més potent de les bones persones contra els intimidadors, siguin de la branca que siguin, contra tot tipus de terroristes que es nodreixen de la por de l’adversari. Quan la por desapareix, les armes més diabòliques es transformen en impotència i decepció per aquells que se’n nodreixen.
I la por, tard o d’hora, dóna pas a la dignitat, a la necessitat de l’ésser humà de sentir, de pensar, de viure en llibertat, sense deixar-se paralitzar per qui no té cap més valor per fer-se valer que la prepotència, la imposició i la intimidació.
La por, ho hem dit manta vegada d’es d’aquesta finestra, és un fantasma engreixat per la nostra ment i per aquells que pretenen manipular-nos. Deixar o no que se’n surtin, depèn únicament i exclusiva de cadascun de nosaltres.
El present és massa potent com per deixar-lo escapar mentre ens perdem en cabòries fantasmagòriques de quatre eixelebrats que volen imposar el pensament únic. El present és l’únic moment de poder que tenim, per abraçar-lo amb totes les nostres forces i no permetre que res ni ningú ens l’arrabassi.
Mentrestant, alguns fan sentir els seus cants de sirena perversa per distreure’ns de la nostra comesa principal, que pren cos en el respecte amorós vers tot allò que ens envolta, sigui del color que sigui, pensi com pensi, parli com parli, vesteixi com vesteixi.
Només des del respecte més absolut per tots i cadascun dels éssers humans que habitem aquest planeta podrem construir una societat on els quatre eixelebrats que es nodreixen del comerç d’armes, tants els que ens venen com els que en compren, tant els que organitzen guerres per fer negoci com els que, sabent-ho, miren cap un altre banda, no hi tinguin cabuda. Hem d’aconseguir amb el nostre respecte, que els dolents no gosin sortir al carrer, perquè no siguin capaços de, mirant-nos els ulls, perpetuar la seva barbàrie.
La pau del món serà una conseqüència de la suma de totes les paus interiors dels éssers que l’habitem. Atesa la situació actual, és fa imprescindible que tots aquells que som conscients de la realitat, fem el que calgui per aconseguir viure en pau amb nosaltres mateixos, amb tots els que ens envolten i amb la natura. Només així podrem plantar autèntiques llavors de pacificació.
No caiguem en el parany d’una minoria que intenta manipular la humanitat, potenciant el pitjor de cadascun de nosaltres: la nostra por irracional. Ans tot el contrari, posem-nos dempeus i cridem ben fort “no tinc por”.Quatre desgraciats, no ens podran arrabassar els valors de convivència que generació rere generació hem anat teixint durant molts anys, en aquesta terra de pas i de mestissatge que tenim la sort d’habitar.
