Em preocupa l’estultícia humana quan som capaços de creure totes les mentides que ens arriben i, el que és encara pitjor, som capaços de continuar escampant-les sense el més mínim interès d’anar a fons per descobrir-ne l’autenticitat.
A hores d’ara, ja tenim prou indicis com per saber que la informació dels mitjans de desinformació massiva és esbiaixada i respon als interessos econòmics dels lobbies que els regenten. Els mitjans independents es poden comptar amb els dits d’una mà, i, dissortadament, no són els més consultats
També em preocupa sovint la comunicació política, que no es caracteritza precisament per una claredat diàfana, sinó que es disfressa amb un excés de zel, possiblement des de la bona fe, per no crear alarma social, però, la conseqüència directa d’això és tractar-nos a tots com a menors d’edat.
I el paternalisme, ara i sempre, genera infantilisme. Per això no és d’estranyar que al més mínim comentari sense cap mena de fonament, correm a buidar les prestatgeries de les botigues de paper higiènic i d’oli de gira-sol, i alimentem totes les pors hagudes i per haver.
I el pitjor de tot, és que els que manen s’han adonat que ens poden fer ballar al ball que toca, perquè tenen al davant una societat anestesiada per la repressió, pel desànim, pel descoratjament i per la injustícia.
També em preocupa la reacció d’una part important de la població pel que fa a l’acolliment dels refugiats. Crec que el comportament social és molt diferent pel que fa als refugiats de Síria, per exemple, i els refugiats d’Ucraïna. Celebro infinitament el desig d’acolliment als ciutadans d’Ucraïna, però també crec que és infinitament injust el tracte que fins ara estan rebent els refugiats que arriben per mar, jugant-se la vida i massa vegada perdent-la. Crec que tots son persones com nosaltres, que haurien de tenir els mateixos drets i deures que nosaltres. I no és una qüestió de proximitat, ja que Síria i Ucraïna estan, si fa no fa, a la mateixa distància de nosaltres. Si em preocupa, és pels vestigis que hi pugi haver de classisme, de racisme i de xenofòbia.
I en el fons, penso: Déu faci que mai no ens haguem de trobar en la mateixa situació i, si ens hi trobem, que siguem acollits com els ucraïnesos. Perquè si estem convençuts, com ho estem, que tots formem part d’una mateixa família, amb les mateixes arrels primigènies, tard o d’hora, ens haurem de mirar als ulls des de la innocència de qui mira un parent estimat, llunyà o proper, quina diferència hi ha?
Nosaltres no som els escollits, som privilegiats, això sí, només per l’accident del naixement, però això no ens atorga cap mèrit afegit. Ateses les circumstàncies, cal que maldem per posar-nos a les sabates de l’altre i tractar-lo exactament com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres en la mateixa situació. D’això se’n diu empatia, qualitat que emana de la maduresa, del respecte i de l’amor incondicional.
