Els processos de la nostra vida solen tenir recorreguts que, a curt termini, poden semblar contradictoris, però que sovint a llarg termini van adquirint congruència. Amb força freqüència, en el decurs dels anys, el nostre procés vital es va convertint en un viatge de l’exterior a l’interior, de l’egoisme pur a l’altruisme incondicional, de la sensació d’immortalitat a la de fragilitat extrema. Tot plegat acompanyat per la gradual presa de consciència de la manca de seguretats i l’aprenentatge de l’art de viure a la corda fluixa dels esdeveniments i d’abandonar-se a la realitat des de l’acceptació sincera de les circumstàncies que ens envolten. Una de les assignatures pendents que compartim amb la gran majoria de la humanitat és, precisament, l’acceptació de la realitat, l’acceptació de què les coses són com són i, sovint, no com a nosaltres ens agradaria que fossin.
Així, solem perdre molt de temps barallant-nos amb la realitat, en un conflicte constant entre les expectatives i allò que realment s’esdevé, la qual cosa que ens allunya de l’essencial, que és senzillament estimar i ser estimats, des de la consciència plena de que tot allò que es mou en el nostre interior i tot allò que ens envolta, forma part d’una realitat més gran que ens depassa i transcendeix.
Arriba un punt, però, a causa de circumstàncies adverses (el traspàs d’un familiar o d’un amic, una malaltia greu, la pèrdua de la feina, …), que tens la sensació que la vida et sotragueja per posar-te a lloc, per fer-te tocar de peus a terra, per fer-te adonar, justament, del temps perdut en quimeres inútils. Són moments en què, de cop, l’escala de valors s’esberla per ordenar-se de bell nou. Moments, doncs, que malgrat ser traumàtics, si els sabem aprofitar, representen un gran bé per a la nostra qualitat de vida i el nostre progrés espiritual.
Vivim en un món certament convuls, envoltats de paradoxes, d’enganys, d’injustícies, … i molt sovint tota aquesta negativitat ens desvia del nostre trajecte, fent-nos perdre de vista la positivitat que també existeix. I és que, moltes vegades, aprenem a valorar la vida quan ens sentim en perill de perdre-la; reconeixem els avantatges d’una feina quan ja l’hem perduda, o ens adonem de la vàlua d’una persona propera quan ja no la tenim al nostre costat.
Bo i que tots sabem que algun dia ens morirem, acostumem a viure com si això no s’hagués d’acabar mai, cosa que ens fa esmerçar un temps valuós en històries que, sovint, tenen molt poca importància. La consciència de fragilitat, en canvi, aquella de “avui hi som i demà no hi som”, ens convida a viure més intensament, valorant i agraint cada instant i cada circumstància.La fita primordial, doncs, conscients de la fragilitat de la nostra existència, consistiria a viure cada instant com si fos el darrer, aprofitant-lo i gaudint-ne plenament. Segurament, des d’aquest punt de vista, una part molt important de les calamitats que la humanitat pateix, a causa del nostre capteniment maldestre, desapareixerien de l’horitzó i forjaríem plegats un món molt millor.
