Un captaire va trucar a la porta d’un emperador a primera hora del matí. L’emperador sortia a fer una passejada matutina pel seu preciós jardí: de no ser per aquesta circumstància hauria estat difícil que el captaire pogués trobar-s’hi. Però en aquell moment no hi havia cap guardià que ho impedís.
L’emperador va dir: – Què vols?
– Pensa-ho dues vegades abans de preguntar això! va dir el captaire. L’emperador mai no havia vist abans un home tan ferotge; havia batallat a la guerra, havia obtingut grans victòries i havia deixat clar que no hi havia res més poderós que ell, i de sobte aquest captaire li diu: “Pensa dues vegades el que dius, perquè potser no siguis capaç de realitzar el meu desig!”
El rei va dir: – No et preocupis, deixa’l pel meu compte; demana el que vulguis i es farà!
– Veus aquest bol de pidolaire, – va dir el captaire-, Vull que s’ompli! No m’importa de què, l’única condició és que s’ompli, estigui ple. Encara ets a temps de dir que no, però si dius que sí, estàs prenent un risc.
L’emperador es va posar a riure. Un bol de pidolar…. i m’estàs donant una advertència? Li va dir al seu ajudant de càmera que omplís el bol de diamants perquè aquell captaire s’assabentés de a qui estava demanant.
El captaire va tornar a dir-li: – Pensa-ho dues vegades. I aviat va començar a quedar clar que el captaire tenia raó, perquè en el moment en què s’abocaven els diamants al bol, desapareixien.
Els rumors es van estendre immediatament per tota la capital i milers de persones es van acostar a observar què passava. Quan les pedres precioses es van acabar, el rei va dir: “Porteu tot l’or i la plata, porteu-ho tot! El meu regne i fins i tot la meva integritat estan amenaçades”.
Però abans d’arribar la nit havia desaparegut tot i només quedaven dos captaires, i un havia estat emperador.
Llavors l’emperador va dir: – Abans de demanar-te perdó per no escoltar els teus avisos, si us plau digues-me el secret d’aquest bol de pidolar.
– No hi ha cap secret – va dir el captaire. Ho he polit de manera que sembli un bol, però és una calavera humana. Tot el que facis dins d’ella desapareixerà”.
La història és tremendament significativa. Has pensat alguna vegada en el teu propi bol de pidolar?. Tot desapareix -poder, prestigi, respectabilitat, riquesa – tot desapareix i el teu bol segueix amb la boca oberta, demanant més. I aquest “més” t’allunya del present.
El desig, l’enyorança d’una altra cosa t’allunya d’aquest moment.Només hi ha dos tipus de persones al món: la majoria d’elles corren darrere d’ombres, els seus bols de pidolar seguiran amb ells fins que vagin a la tomba. I una petita minoria, un entre un milió, que deixa de córrer, abandona tots els desitjos i no demana res; i de sobte ho troba tot dins seu.
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
