Explica una vella història que hi havia una vegada un senyor molt poc intel·ligent que sempre ho perdia tot. Un dia algú li va dir:
-Perquè no se’t perdin les coses, el que has de fer és anotar on les deixes. Aquella nit, al moment de ficar-se al llit, va agafar un paperet i va pensar:
-Perquè no se’m perdin les coses…”
Es va treure la camisa, la va posar al penjador, va agafar un llapis i va anotar: la camisa al penjador; es va treure els pantalons, els va posar als peus del llit i va anotar: els pantalons als peus del llit; es va treure les sabates i va anotar: les sabates sota el llit; i es va treure els mitjons i va anotar: els mitjons dins de les sabates sota el llit. L’endemà al matí, quan es va aixecar, va buscar els mitjons on havia anotat que els havia deixar, i se’ls va posar, les sabates on estaven anotades, les va trobar i se les va posar; el mateix va passar amb la camisa i els pantalons. I llavors es va preguntar: -i jo on sóc? Es va buscar a la llista una vegada i una altra i, com no es va veure anotat, mai més es va trobar a si mateix.
De vegades ens assemblem molt a aquest senyor estúpid. Sabem on és cada cosa i cada persona que volem, però moltes vegades no sabem on som nosaltres. Ens hem oblidat del nostre lloc al món. Podem ràpidament ubicar el lloc dels altres, el lloc que els altres tenen a la nostra vida, i de vegades fins i tot podem definir el lloc que nosaltres tenim a la vida dels altres, però ens oblidem de quin és el lloc que nosaltres tenim a la nostra pròpia vida .
Ens agrada enunciar que no podríem viure sense alguns éssers estimats. Jo proposo fer nostra la irònica frase amb què sintetitzo el meu real vincle amb mi: NO PUC VIURE SENSE MI.
Jorge Bucay – “El camíno del Encuentro”
