No hi havia al poble pitjor ofici que el de porter del prostíbul. Però, quina altra cosa podria fer aquell home? De fet, mai no havia après a llegir ni a escriure, no tenia cap ofici ni benefici.
Un dia, es va fer càrrec del prostíbul un jove amb inquietuds, creatiu i emprenedor, que va decidir modernitzar el negoci. Va fer canvis i va citar el personal per donar-li noves instruccions.
Al porter, li va dir: -A partir d’avui vostè, a més d’estar a la porta, prepararà un informe setmanal on registrarà la quantitat de persones que entren i els seus comentaris i recomanacions sobre el servei.
-M’encantaria satisfer-ho, senyor – va balbucejar -, però no sé llegir ni escriure.
-Ah! Quant ho sento!, aleshores ja no podrà continuar treballant aquí.
-Però senyor, vostè no em pot acomiadar, jo he treballat en això tota la meva vida.
-Miri, jo ho comprenc, però no puc fer res per vostè. Li donarem una indemnització fins que trobi una altra cosa. Em sap greu i que tingui sort.
Sense més, es va girar i se’n va anar.
El porter va sentir que el món s’esfondrava. Què fer? Va recordar que al prostíbul, quan es trencava una cadira o s’arruïnava una taula, ell aconseguia fer un arranjament senzill i provisori. Va pensar que aquesta podria ser una ocupació transitòria fins a aconseguir una feina. Però només comptava amb uns claus rovellats i una tenassa derruïda. Usaria part dels diners de la indemnització per comprar una caixa d’eines completa.
Com que al poble no hi havia una ferreteria, havia de viatjar dos dies en mula per anar al poble més proper a fer la compra. I va emprendre la marxa. En tornar, el seu veí va trucar a la seva porta:
-Vinc a preguntar-li si té un martell per deixar-me.
-Sí, ho acabo de comprar però ho necessito per treballar… com que em vaig quedar sense feina…
-Bé, però jo l’hi tornaria demà ben aviat.
-Està bé.
L’endemà al matí, com havia promès, el veí va trucar a la porta. Miri, jo encara necessito el martell.
-¿Per què no me’l ven?
-No, jo ho necessito per treballar i a més, la ferreteria és a dos dies de mula
-Fem un tracte -va dir el veí. Jo li pagaré els dies d’anada i tornada més el preu del martell, total està sense treballar. Què li sembla?
Realment, això li donava feina per quatre dies. . . Va acceptar. Va tornar a muntar la mula.
En tornar, un altre veí l’esperava a la porta de casa seva.
-Hola, veí. Vostè va vendre un martell al nostre amic… Jo necessito unes eines,
estic disposat a pagar-li els seus quatre dies de viatge, més un petit guany; no disposo de temps per al viatge.
L’exporter va obrir la seva caixa d’eines i el veí va triar una pinça, un tornavís, un martell i un cisell. Li va pagar i se’n va anar. Recordava les paraules escoltades:
“No disposo de quatre dies per a compres”. Si això era cert, molta gent podria necessitar que ell viatgés per portar eines.
En el viatge següent va arriscar una mica més de diners portant més eines que les que havia venut. De passada, podria estalviar temps en viatges.
La veu va començar a córrer pel barri i molts es van voler evitar el viatge. Un cop per setmana, l’ara corredor d’eines viatjava i comprava coses que necessitaven els seus clients.
Va llogar un magatzem per guardar les eines i algunes setmanes després, amb una vidriera, el magatzem es va transformar en la primera ferreteria del poble.
Tots estaven contents i compraven al seu negoci. Ja no viatjava, els fabricants li enviaven les comandes. Ell era un bon client. Amb el temps, les comunitats properes preferien comprar a la seva ferreteria i guanyar dos dies de marxa.
Un dia se li va acudir que el seu amic, el torner, podria fabricar-li els caps dels martells I després, per què no? Les tenalles… i les pinces… i els cisells. I després van ser els claus i els cargols…
En deu anys, aquell home es va transformar, amb la seva feina, en un fabricant d’eines.
Un dia va decidir donar una escola al seu poble. A més d’aprendre a llegir i escriure, s’ensenyarien les arts i els oficis més pràctics de l’època.
A l’acte d’inauguració de l’escola, l’alcalde li va lliurar les claus de la ciutat, el va abraçar i li va dir:
-És amb gran orgull i gratitud que li demanem ens concedeixi l’honor de posar la signatura al primer full del llibre d’actes d’aquesta nova escola.
-L’honor seria per a mi –va dir l’home.
Res m’agradaria més que signar-hi, però jo no sé llegir ni escriure; sóc analfabet.
-¿Vostè? -va dir l’Alcalde, que no s’ho arribava a creure-. Vostè ha construït un imperi industrial sense saber llegir ni escriure? Estic sorprès. Em pregunto, què hauria estat de vostè si hagués sabut llegir i escriure?
-Jo els ho puc contestar -va respondre l’home amb calma-. Si jo hagués sabut llegir i escriure… encara seria el porter del prostíbul!…
Generalment els canvis són vistos com a adversitats.
Les adversitats amaguen benediccions.
Les crisis estan plenes d’oportunitats.
“UNA PUNTADA DE PEU SEMPRE ÉS UN PAS ENDAVANT”… Recorda-ho!
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
