Hi havia una vegada una dona el caràcter que amargava tots els que vivien al seu voltant. Sempre malhumorada maltractava la seva família de totes les maneres possibles.
Mancat d’afecte intentava imposar el seu criteri governant els assumptes de la casa amb una falta de flexibilitat total. Un dia el seu marit casant de tanta imposició se’n va anar.
La dona entristida i avergonyida per l’absència del marit va anar a buscar el consell d’un home veritablement sant. Va trucar a la seva porta i un deixeble la va acollir amb dolçor, portant-la immediatament en presència del sublim mestre.
– El meu marit m’ha abandonat. Tornarà?
Mantenint els ulls tancats l’home de coneixement va meditar llargament la resposta i després des del seu interior, sense ni tan sols obrir els ulls va xiuxiuejar:
-Torna a casa teva, el teu marit arribarà d’aquí a una mica.
La dona va somriure llargament, ara podria per fi a venjar-se per l’abandó sofert.
Respectuosament va saludar el mestre i acompanyada pel deixeble s’encaminà ràpidament cap a la porta. Quan anava a sortir el deixeble li va dir:
-No corris tant, el teu marit no tornarà.
-¿Per què em dius una cosa semblant?. No has sentit el que el mestre ha dit el contrari?
-Efectivament he sentit el que ha dit el mestre, però també és cert que el mestre tenia els ulls tornats cap a dins. Absort a la dolçor del seu cor no t’ha vist. Però jo sí!
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
