A la seva extraordinària obra autobiogràfica, “Confesso que he viscut”, el gran poeta xilè Pablo Neruda, premi Nobel de literatura, ens explica l’anècdota del poeta andalús Pedro Garfias, un dels moltíssims artistes, intel·lectuals i obrers que van haver d’abandonar Espanya després de la Guerra Civil i el triomf de les forces franquistes antidemocràtiques.
Pedro Garfias va venir a parar en condició d’exiliat un castell escocès. El propietari del castell se la passava viatjant i el poeta vivia pràcticament sol en aquell immens castell. Per fer més suportable la seva soledat, acostumava anar cada nit a la taverna del poble proper i, com que no parlava ni una paraula d’anglès ni cap dels clients sabia una mica d’espanyol, passava les hores en silenci sobre la seva cervesa, remugant nostàlgies i records.
Una nit, quan ja era hora de tancar i marxaven tots els clients, el taverner li va fer un senyal que encara es quedés una estona. Li va servir i es va servir una cervesa i així van estar molt de temps, un al costat de l’altre comunicant profundament els seus silencis.
Durant uns quants dies van prosseguir aquest ritual de profunda comunicació, fins que un dia, Garfias no va poder contenir el torrent de paraules que li brollaven des de l’ànima i li va explicar els seus problemes al taverner, que, sense entendre les paraules, va estar escoltant i assentint emocionat. Quan va acabar el poeta, el taverner va sorprendre l’amic amb paraules estranyes als racons més ocults de la seva ànima. I van continuar durant uns quants dies escoltant-se sense entendre’s, o millor, entenent-se més enllà de les paraules, forjant una amistat més forta que les barreres de l’idioma.
Garfias va aconseguir visa per marxar a Mèxic i la nit anterior a la seva partida van estar bebent i acomiadant-se en paraules desconegudes fins que el matí va donar uns tímids cops a la finestra.
Anys més tard, el poeta andalús confessaria a Neruda:
-No vaig entendre mai una sola paraula del que ell m’explicava, però quan l’escoltava, sempre vaig estar segur que ho comprenia. I sé que quan jo parlava, ell també entenia què intentava expressar-li.
Comunicar-se és obrir l’ànima. Sovint parlem i parlem però no ens comuniquem. Parlem i les paraules són trampes amb què ens amaguem. Paraules devaluades, com a moneda gastada, sense valor, que corre de mà en mà.
És el llenguatge del que és comercial, polític, i fins i tot allò afectiu: paraules, paraules, paraules, sense ànima, sense veritat. Paraules per atrapar, per seduir, per enganyar, per dominar. Per això, paraules tan greus com “ho juro”, “prometo”, “t’estimo”, “compta amb mi”…, tanquen sovint la mentida, la traïció, l’abandó, la solitud.
La tecnologia moderna ha fet més important el mitjà que no pas el missatge. Ni els mòbils, ni el fax, ni el correu electrònic no ens han ajudat a comunicar-nos millor.Necessitem comunicar-nos quan som lluny, però som incapaços de comunicar-nos quan estem junts. No és el mateix parlar a dir. Alguns parlen molt, però no diuen res: mera xerrameca buida, trivial. Altres, amb molt poques paraules o fins i tot sense paraules, expressen grans sentiments i idees. Les persones parlen i parlen, però rarament es comuniquen les seves pors, angoixes, il·lusions…
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
